EL TOP 10 DEL MUNDIAL 2026

 

Els millors

Jude Bellingham (Anglaterra)

Pau Cubarsí (Espanya)

Enzo Fernández (Argentina)

Erling Haaland (Noruega)

Rodri Hernández (Espanya)

Harry Kane (Anglaterra)

Kylian Mbappé (França)

Leo Messi (Argentina)

Dani Olmo (Espanya)

Mikel Oyarzábal (Espanya)

 

Les revelacions

Ayyoub Bouaddi (Marroc)

Pau Cubarsí (Espanya)

Desiré Doué (França)

Anthony Gordon (Anglaterra)

Noni Madueke (Anglaterra)

Johan Manzambi (Suïssa)

Michael Olise (França)

Pedro Porro (Espanya)

Ismael Saibari (Marroc)

Vozinha Évora (Cap Verd)

 

Les decepcions

Julián Álvarez (Argentina)

Cristiano Ronaldo (Portugal)

Carlos Casemiro (Brasil)

Frenkie de Jong (Països Baixos)

Ousmane Dembélé (França)

Denzel Dumfries (Països Baixos)

Luka Modric (Croàcia)

Bukayo Saka (Anglaterra)

Fede Valverde (Uruguai)

Florian Wirtz (Alemanya)

 

A la foto, Olmo,

CAMPIÓ DE LA COPA DEL MÓN: ESPANYA

 

Entrenador: Luis de la Fuente.

Capità: Rodri Hernández (foto).

Estrella: Lamine Yamal.

Altres futbolistes bàsics: Pau Cubarsí, Dani Olmo i Mikel Oyarzábal.

Equip tipus: Unai Simón, Pedro Porro, Pau Cubarsí, Aymeric Laporte, Marc Cucurella, Rodri Hernández, Pedri González, Dani Olmo, Lamine Yamal. Mikel Oyarzábal i Álex Baena.

Principals suplents: Fabián Ruiz, Mikel Merino i Ferran Torres.

Número de títol: 2n.

Anterior títol: 2010.

El millor: clarament, l’equip que ha practicat el millor futbol del torneig.

El pitjor: l’empat inicial davant Cap Verd.

LA MASIA DE NOU DECISIVA

 

Quan l’equip espanyol va enllaçar, amb els entrenadors Luis Aragonés i Vicente del Bosque, Eurocopa, Mundial i de nou Europeu, van ser seleccionats un munt de jugadors de la Masia del FC Barcelona: Víctor Valdés, Carles Puyol, Gerard Piqué, Jordi Alba, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas i Pedro Rodríguez.

Ara que el conjunt de Luis de la Fuente ha conquistat una Nations League, una Eurocopa i una Copa del Món, també hi han participat molts futbolistes formats a la pedrera del Barça: Pau Cubarsí (foto), Èric Garcia, Marc Cucurella, Alejandro Grimaldo, Pablo Gavi, Dani Olmo, Fermín López, lesionat en l’actual Mundial, i Lamine Yamal.

És cert que igualment han estat decisius futbolistes com Iker Casillas, Sergio Ramos, Xabi Alonso, David Villa, Unai Simón, Rodri Hernández, elegit millor jugador del torneig recentment finalitzat; Mikel Oyarzábal i Ferran Torres. Tanmateix, sense els homes procedents de la Masia, rarament s’haguessin aconseguit el títols.

No podem oblidar tampoc que dels equips inferiors del Barça va sorgir l’estrella argentina Leo Messi, el millor futbolista de la història, campió del món l’any 2022 i finalista en les edicions de 2014 i 2026.

En aquest segon Mundial d’Espanya, cal també donar-li un enorme mèrit al seleccionador De la Fuente, bastantes vegades criticat, algunes amb certa raó, un preparador per al qual ningú donava un euro per ell i que ja és el seleccionador espanyol més llorejat de la història.

MESSI MO HA POGUT ARRIBAR FINS EL FINAL

Abans de començar la Copa del Món, sincerament no confiava massa amb el de llarg millor futbolista de la història: Leo Messi.

Tanmateix, l’astre argentí, a diferència d’altres veterans com el portuguès Cristiano Ronaldo o el  brasiler Neymar Júnior, ha realitzat un campionat fantàstic, extraordinari i espectacular.

Potser una de les poques qualitats que li mancaven a Messi fa uns anys era la capacitat de posar-se l’equip a les espatlles quan les coses no anaven bé, però en aquest Mundial recentment finalitzat ho ha fet de manera exhaustiva i gràcies a Leo la selecció albiceleste va ser capaç de superar grans entrebancs contra Egipte, Suïssa o Anglaterra, respectivament en vuitens de final, quarts de final i semifinals.

No obstant, en la final de Nova York davant Espanya, l’estrella sud-americana no va ser suficient per impedir el segon títol del combinat estatal, molt superior en un encontre en què Argentina només es va defensar, va portar a terme una gran duresa, semblava que només veiés en els penals la manera de guanyar el partit i únicament va inquietar la porteria rival quan ja perdia el xoc.

No acabo de comprendre l’actitud de l’esquadra de Lionel Scaloni a l’estadi Meatlife, doncs Argentina, a part de comptar amb el concurs d’un Messi que va estar molt sol, disposava de bons futbolistes com Enzo Fernández, que va acabar expulsat per una duríssima entrada a Pau Cubarsí, Julián Álvarez, que ha fet un torneig bastant decebedor; Leandro Paredes, suplent a Nova York, o Lautaro Martínez, heroi en semifinals que incomprensiblement no va actuar cap minut en el darrer enfrontament. 

 

THOMAS TUCHEL, UN ALTRE ENTRENADOR PORUC

 

Anglaterra, que només compta amb un Mundial al seu palmarès, el guanyat fa 60 anys com a organitzador, i que no ha assolit mai cap Eurocopa, havent perdut les dues últimes finals contra Itàlia i  Espanya, ha tornat a quedar-se a mig camí en l’actual Copa del Món, com va succeir fa vuit anys a Rússia, concretament a les semifinals,

Es va dir que l’ex seleccionador anglès Gareth Southgate havia desaprofitat una gran generació del futbol del seu país, amb jugadors com Jordan Pickford, John Stones, Declan Rice, Markus Rashford,  Cole Palmer, Jude Bellingham, Bukayo Saka, Phil Foden o el capità Harry Kane, pel seu futbol excessivament conservador, cosa que ara també es podrà criticar al seu substitut, l’alemany Thomas Tuchel.

Tuchel, que va realitzar una tasca important en els clubs FSV Mainz, Borussia Dortmund, París Saint – Germain, Chelsea FC, a qui va fer campió d’Europa i Bayern Múnic, va deixar sorprenentment fora del Mundial a Palmer i Foden i en terres nord-americanes ha donat poc protagonisme a Saka. Tanmateix, amb futbolistes com els citats Pickford, Stones, Rice, Bellingham o Kane, a més d’Anthony Gordon, ha perdut una gran oportunitat, com a mínim, d’arribar a la final.

Contra Argentina a les semifinals disputades a Atlanta, Anglaterra es va avançar al marcador ja a la segona part, moment en què es va tirar descaradament enrere, circumstància que van aprofitar els sud-americans, guiats per un admirable Leo Messi, per remuntar el matx.

UN ALTRE COP DESCHAMPS

 

Didier Deschamps compta amb un extraordinari palmarès amb la selecció francesa, amb un títol mundial (Rússia 2018), una altra final de la Copa del Món (Quatar 2022), una final de l’Eurocopa (França 2016) i dues semifinals, una d’Europeu (Alemanya 2024) i una altra de Mundial (Canadà, Estats Units i Mèxic 2026).

Com a futbolista, va ser el capità de la meravellosa generació dels anys 90 del segle XX, de la qual també formaven part homes com Laurent Blanc, Marcel Desailly, Zinedine Zidane o un jove Thierry Henry, i que va aconseguir la seva primera corona mundial l’any 1998 a París.

Pel que fa als torneigs de clubs, Deschamps va guanyar com a futbolista dues Copes d’Europa, una amb l’Olympique de Marsella l’any 1993i una altra amb el Juventus l’any 1996, i ja com a tècnic va portar el Mònaco a la final d’aquesta competició l’any 2004, la qual va perdre amb el Porto.

El francès també és un dels tres homes que ha guanyat el Mundial tant en la faceta de futbolista com d’entrenador, després del brasiler Mário Zagallo i l’alemany Franz Beckenbauer.

Significat tot això, crec que Deschamps no li ha tret tot el rendiment possible a una de les millors generacions franceses de la història, potser la millor, per on han passat futbolistes com Hugo Lloris, Paul Pogba i Antoine Griezmann o els encara vigents Ousmane Dembélé, actual Pilota d’Or; Michael Olise, Bradley Barcola, Desiré Doué o la gran estrella i capità Kylian Mbappé, que han constituït la davantera més potent del Mundial.

Deschamps sempre s’ha mostrat com un tècnic molt conservador, defensiu, especulador i excessivament tàctic, que prefereix donar preponderància al centre del camp a jugadors físics i, precisament, un dels motius fonamentals de la derrota davant Espanya en les semifinals va ser la superioritat de la medul·lar del conjunt de Luis de la Fuente. 

NORUEGA: REVELACIÓ CONFIRMADA

 

Noruega no disputava una fase final d’un Mundial des de França 1998, de fet últimament tampoc ha jugat fases finals d’Eurocopes, fet sorprenent tenint en compte que els escandinaus tenen una de les seves millors generacions de la història, potser fins i tot la més espectacular.

El conjunt nòrdic, pel que fa a la fase de grups, va vèncer Irak i Senegal i Va cura contra França, posteriorment va superar Costa d’Ivori en setzens de final i va donar una de les grans sorpreses del campionat vencent la poderosa Brasil en vuitens de final, aconseguint per primer cop a la seva història classificar-se per un quarts de final de la Copa del Món, tot i que en aquesta eliminatòria va ser derrotat amb força polèmica per Anglaterra.

L’equip noruec, entrenat per Stale Solbakken, s’ha confirmat com a revelació del torneig organitzat pel Canadà, els Estats Units i Mèxic i en el campionat han brillat jugadors com el porter Orjan Nyland , el capità Martin Odegaard o els atacants Alexander Sorloth, Antonio Nusa, i la seva gran estrella Erling Haaland, que ha aconseguit marcar set gols en la seva primera participació mundialista.

SUÏSSA REPETEIX ELS QUARTS DE FINAL DE 1954

 

Quan va exercir d’amfitriona ara fa 72 anys, la selecció helvètica va arribar als quarts de final de la Copa del Món, fita que ha repetit en l’actual torneig mundial, però amb un mèrit enormement superior perquè el 1954 només jugaven el campionat 16 equips i ara ho fan 48,

Ja fa temps que Suïssa està transitant per una època extraordinària, sens dubte la millor de la seva història, molt en part gràcies a futbolistes originaris de la immigració. Ara fa cinc anys, el conjunt alpí va assolir igualment els quarts de final de l’Eurocopa després d’eliminar la potent França i només cedir davant Espanya als penals.

Sota la direcció d’un ex jugador destacat del combinat helvètic, Murat Yakin, que està complint una etapa fantàstica com a seleccionador, a Suïssa han destacat jugadors com el porter Gregor Kobel, Manuel Akanji, Breel Embolo, la gran revelació  Johan Manzambi  (foto) i els veterans Ricardo Rodríguez, Remo Freuler i Granit Xhaka, aquest últim capità de l’equip.

LA CONSOLIDACIÓ DEL MARROC

 

Si, és cert, el Marroc no ha pogut ni tan sols igualar la seva marca de fa tres anys i mig a Quatar, quan va arribar a les semifinals del torneig després d’eliminar potències com Bèlgica, Espanya i Portugal, però la selecció africana crec que s’ha consolidat entre els grans en aquest Mundial organitzat pel Canadà, els Estats Units i Mèxic.

Durant la fase de grups, els magribins van empatar amb Brasil i van superar Escòcia i Haití; en setzens de final van eliminar els Països Baixos a la tanda de penals, als vuitens de final van guanyar el co-amfitrió Canadà i als quarts de finals, com a les semifinals de Quatar, van cedir davant França, jo crec que la favorita del campionat.

A les ordres de Mohamed Ouahbi, i amb l’absència per lesió de l’hàbil Abde Ezzalzouli, el Marroc ha comptat amb veterans de Quatar, com el porter Yassine Bounou, el capità Achraf Hakimi, Nouassair Mazraoui, Sofyan Amrabat o Ayoub el Kaabi i nous talents com Ayyoub Bouaddi, Azzedine Ounahi, Neil el Aynaoui, Brahim Díaz i Ismael Saibari (foto).

MARC CUCURELLA

 

Una de les grans sorpreses dels darrers dies ha estat el fitxatge del defensa català Marc Cucurella pel Real Madrid. De seguida que es va fer pública la notícia, des de diferents ambients barcelonistes s’ha criticat fortament el lateral d’Alella.

D’una banda és cert que el futbol és passió i sentiments i, per tant, es fa estrany que un futbolista català, que de petit i adolescent era seguidor del FC Barcelona, després també jugador de les categories inferiors, fitxi pel gran rival.

D’altra banda, s’ha de comentar el tòpic de la professionalitat i que evidentment jugar en un club com el Real Madrid és una de les aspiracions màximes de molts futbolistes, que a més li proporcionen la possibilitat teòrica de conquistar bastants títols, els quals el futbolista maresmenc els tenia més complicats a l’Atlético de Madrid, l’altre club que el pretenia.

També s’ha de recordar que quan Ernesto Valverde va haver d’elegir entre Cucurella i Juan Miranda, es va decidir pel segon, en una de les moltes decisions errònies que el tècnic extremeny, malgrat guanyar dues Lligues i una Copa del Rei va prendre com a entrenador del Barça, club que no el va voler recuperar quan va acabar les seves cessions a Eibar i Getafe.

GRANS ABSÈNCIES DEL MUNDIAL 2026: NIGÈRIA

 

Seleccionador: Éric Chelle.

Capità: Wilfred Ndidi (Besiktas JK).

Estrella: Ademola Lookman (Atlético Madrid).

Altres futbolistes bàsics: Alex Iwobi (Fulham FC), Samuel Chukwueze (Fulham FC) i Victor Osimhen (Galatasaray SK).

Títols: 3 Copes d’Àfrica i una Copa de les Nacions d’Àfrica.

Mundial 2022: Fase de grups,.

A favor: grans individualitats com Lookman i Osimhen.

En contra: és difícil d’entendre l’eliminació a la fase de classificació. 

UN PROBLEMA ANOMENAT CRISTIANO RONALDO

 

Per començar aquest article, vull deixar ben clar que el davanter portuguès Cristiano Ronaldo és un dels millors futbolistes de la història, que la seva carrera en clubs com el Manchester United i el Real Madrid, així com amb la selecció lusitana, ha estat excepcional i que acaba de disputar el seu sisè Mundial, havent marcat en tots els campionats que ha jugat.

Tanmateix, Ronaldo, que per exemple ha conquistat cinc Lligues de Campions (una amb el Manchester United i quatre amb el Real Madrid) ja fa temps que és lluny de l’elit, porta bastants anys disputant la Lliga de l’Aràbia Saudita i, amb 41 anys, és evident que tant la velocitat com la potència física, dues de les seves millors característiques quan es trobava en el seu moment àlgid, ham minvat.

Ja a la passada Eurocopa, organitzada fa dos anys per Alemanya, Portugal va tenir problemes per l’exigència que Cristiano havia de jugar si o si, aspecte que en aquesta Copa del Món s’ha agreujat encara més. L’atacant de Madeira. és veritat, ha fet tres gols al torneig, dos contra la modesta i debutant Uzbequistan i un de penal davant Croàcia, però en ocasions el conjunt dirigit pel català Robert Martínez, a qui li ha mancat valentia, semblava actuar amb 10 i la presència de Ronaldo, sens dubte, condiciona el joc dels companys i en general de la seva selecció.

ON VAS BRASIL ?

 

Un dels millors equips de la història del futbol, el Brasil de 1970, que va conquistar a Mèxic la seva tercera corona mundial, tenia un equip de fantasia, entrenat per Mário Zagallo i  format per homes com Jairzinho Ventura, Gérson de oliveira, Tostao Gonçalves, el gran Pelé Arantes o Roberto Rivelino.

Tanmateix, el futbol va anar canviant i es va fer cada cop més físic, per la qual cosa la tècnica, la classe i l’elegància de la Canarinha va deixar de ser suficient, tal com es va demostrar sobretot al Mundial d’Espanya  de 1982, quan un equip extraordinari, entrenat per Telé Santana i integrat per jugadors com Júnior de Gama, Sócrates Brasileiro, Paulo Falcao, Zico Antunes o Éder de Assis va ser eliminat per una física, lluitadora i molt forta mentalment Itàlia.

Va ser en aquella època, agreujada per les eliminacions a les Copes del Món de Mèxic 1986 i Itàlia 1990, quan a Brasil es van donar compte que havien d’apostar també per futbolistes de físic, garra i lluita i van arribar jugadors com Dunga Verri, que a més va ostentar la capitania, Mauro Silva o Mazinho do Nascimento, que acompanyats d’homes molt tècnics com Bebeto Gama i Romário da Souza, es va endur el seu quart títol mundial l’any 1994 als Estats Units de la mà del preparador Carlos Alberto Parreira.

Vuit anys més tard, al campionat organitzat per Corea del Sud i el Japó, la Seleçao es va endur amb el tècnic Luiz Felipe Scolari la seva cinquena Copa del Món, de nou amb un equip molt equilibrat, amb tècnica i fantasia, representades per Cafú de Moraes, Roberto Carlos Silva i l’espectacular trident format per Ronaldinho de Assis, Ronaldo Nazàrio i Rivaldo Borba, i físic, amb Gilberto Silva i José Kléberson.

No obstant, segurament a Brasil la situació ha donat un gir radical i ara abunden més els futbolistes de força i lluita que no pas els jugadors de tècnica i classe i s’ha pogut apreciar en l’actual Mundial, on la Canarinha ha estat eliminada als vuitens de final per Noruega, després de superar el Japó amb moltíssimes dificultats als setzens de final.

És cert, la Seleçao ha comptat amb un jugador amb molta classe com el madridista Vinicius Júnior, però ha optat per un entrenador conservador i especulatiu, tot que amb un brillantíssim historial, com l’italià Carlo Ancelotti (foto), un centre del camp comandat per un home de garra com Carlos Casemiro i, com es va poder veure contra el combinat nòrdic, va cedir clarament la iniciativa del joc i la possessió de la pilota al contrari. A més. Brasil ha comptat amb el hàndicap de la lesió del barcelonista Raphina Dias i no s’ha entès la convocatòria d’un futbolista ja clarament decadent com Neymar Júnior en el lloc de Joao Pedro.

On va Brasil ? Aquesta és la pregunta que ha de respondre la Confederació per redreçar el rumb d’una selecció que no guanya el Mundial des de fa 24 anys. 

GRANS ABSÈNCIES MUNDIAL 2026: CAMERUN

 

Seleccionador: David Pagou.

Capità: Christian Bassogog (Al Okhdood Club).

Estrella: Bryan Mbeumo (Manchester Unired).

Altres futbolistes bàsics: Flavien Enzo Boyomo (CA Osasuna), Frank Anguissa (SSC Nàpols) i Éric Maxim Choupo – Moting (Nova York Red Bulls).  

Títols: 5 Copes d’Àfrica i una Copa de les Nacions d’Àfrica.

Mundial 2022: fase de grips.

A favor: pocs equips africans tenen tantes individualitats.

En contra: per tant, es fa difícil pensar que no estigui entre els 10 conjunts del continent classificats per a la Copa del Món. 

PAÏSOS BAIXOS: ON ÉS EL KOEMAN FUTBOLISTA ?

 

Ronald Koeman va ser un futbolista valent, atrevit, líder i amb molta personalitat, tal com va demostrar, per exemple, en el PSV Eindhoven, el FC Barcelona o la selecció neerlandesa, amb la qual, acompanyat d’un grup molt ofensiu, a les ordres del veterà Marinus Michels, en què també hi destacaven homes com Frank Rijkaard, Ruud Gullit o Marco van Basten, va conquistar l’Eurocopa de ‘any 1988.

Si ens centrem en la seva etapa al Dream Team de Johan Cruyff, Koeman, a part de consolidar-se com un dels millors  llançadors de penals i faltes de la història, en va ser el gran líder: l’home que aixecava els ànims dels companys quan les coses no anaven bé, l’extensió del seu compatriota al terreny de joc, formava part d’una defensa molt exposada i va marcar el gol més important de la història de l’entitat catalana, el que li va donar la seva primera Copa d’Europa.

Tanmateix, el Ronald entrenador ben poc té a veure amb el que va ser com a futbolista: tot i aconseguir èxits importants, com l’Eredivisie amb l’Ajax, la Copa del Rei amb el Barça i assolir les semifinals de l’Eurocopa 2024 amb els Països Baixos. Koeman és un entrenador que es troba als antípodes del sistema que van utilitzar els mites Michels i Cruyff, doncs es força defensiu i conservador i no dubta en atorgar la iniciativa als rivals quan té el marcador a favor.

Una Holanda molt especulativa va veure com el Marroc li empatava al descompte, la superava a la tanda de penals i la deixava fora del campionat mundial als setzens de final.

LA PITJOR ALEMANYA DE L’ÈPOCA MODERNA ?

 

Al llarg de la meva vida (abans de néixer havien actuat jugadors com Fritz Walter i Uwe Seeler) he pogut presenciar llegendaris futbolistes alemanys com Sepp Maier. Franz Beckenbauer, Paul Breitner, Uli Höness. Gerd Müller, Bernd Schuster, Karl – Heinz Rummenigge, Felix Magath, Lothar Matthäuus, Andreas Brehme, Jürgen Klinsmann, Philip Lahm, Miroslav Klose, Thomas Müller o Toni Kroos.

No obstant, la selecció alemanya, després del seu brillant quart títol mundial, aconseguit a Rio de Janeiro l’any 2014 (en semifinals havia vençut 7 a 1 a Brasil), ha entrat en una terrible crisi, malgrat disposar d’entrenadors com Joachim Lôw, que havia assolit el campionat a l’estadi de Maracaná contra Argentina); l’actual tècnic del FC Barcelona Hansi Flick, que acabava de conquistar un sextet amb el Bayern Múnic, o l’actual Julian Nagelsmann (foto), que va realitzar una molt bona tasca a l’RB Leipzig. 

El combinat germànic no va superar les fases de grups a Rússia 2018, quan defensava el títol, i Quatar 2022, mentre que ara, a la Copa del Món vigent, si ha pogut avançar als setzens de final, però en aquesta eliminatòria va caure als penals davant la modesta Paraguai, un equip a priori molt inferior al conjunt de Nagelsmann.

El preparador alemany ha comptat amb jugadors de cert prestigi, com el veteraníssim Manuel Neuer, Joshua Kimmich, Leon Goretzka, Jamal Musiala o Florian Wirtz, però penso que aquests homes no compten ni amb l’ofici ni tampoc amb la mentalitat guanyadora, per exemple. dels equips dels anys 70 del passat segle XX. A més, crec que Neuer ja no pot exercir de porter titular de la selecció i segurament el preparador va errar en no situar els seus dos jugadors de més qualitat, Musiala i Wirtz, de titulars contra Paraguai.

EL PITJOR DE LA FASE DE GRUPS DEL MUNDIAL 2026

 

Cristiano Ronaldo. Molta gent pensa, entre els quals m’incloc, que el davanter de Madeira no està per ser titular i que resta més que no pas suma a Portugal, que segurament compta amb el millor centre del camp del torneig.

Uruguai. Gran decepció de la bicampiona mundial, que ha estat incapaç de classificar-se en un grup força senzill. Marcelo Bielsa (foto) potser ja hauria d’anar pensant en una retirada i Fede Valverde continua sumant polèmiques.

Txèquia, El fet que en la repesca eliminés una bona selecció com Dinamarca, feia pensar que com a mínim els centreeuropeus superarien la primera fase, però els txecs marxen del torneig despès de ser cuers del seu grup.

Turquia, S’esperava bastant d’un equip que compta amb bons futbolistes com el capità Hakan Çalhanoglu o el madridista Arda Guler, però els otomans van ser els primers en caure eliminats, tot i que després van superar un dels amfitrions: els Estats Units.

Corea del Sud. Ha disputat de manera ininterrompuda totes les Copes del Món des de 1986 i en alguna ocasió ha aconseguit importants èxits, com les semifinals del 2002 com a co-amfitriona, però aquesta vegada els asiàtics han decebut fortament, fins el punt de provocar una crisi nacional.

Escòcia. A diferència d’altres equips britànics teòricament més febles, Irlanda del Nord i Gal·les, els escocesos mai han superat una fase de grups mundialista. Si no ho va aconseguir amb jugadors com Billy Bremmer, Peter Lorimer, Joe Jordan, Gordon Strachan, Graeme Souness o Kenny Dalglish, difícilment ho podia assolir ara.

Àsia, Només una selecció d’aquest continent, el Japó, ha aconseguit la classificació per a setzens de final. Aràbia Saudita, sorprenentment Corea del Sud, Irak, Iran, Quatar i les debutants Jordània i Uzbequistan han quedat eliminades.

Zero punts. Irak, Jordània, Panamà, Tunísia i Uzbequistan marxen del campionat nord-americà després de no haver sumat cap punt.

L’absència d’Itàlia. Segurament estic equivocat, però una selecció que ha aconseguit quatre Mundials crec que no pot quedar-se fora d’un torneig tres cops consecutius. Potser alguns equips, i penso sobretot també en Brasil i Alemanya, haurien de tenir garantida la participació.

Les pauses d’hidratació. Es pot entendre que hagin aturades d’aquest tipus en encontres on fa molta calor, però ignoro la raó de perquè es fan en partits amb temperatures agradables i en estadis coberts i ambientats. Malauradament, cada dia el futbol és menys esport i més negoci.

 

EL MILLOR DE LA FASE DE GRUPS DEL MUNDIAL 2026

 

Leo Messi (foto). Per si encara hi havia algú, increïblement, que ho dubtava, l’estrella argentina s’ha consolidat com el millor futbolista de la història, acabant la primera fase com a màxim golejador, amb 6 dianes, que han servit perquè ara sigui el màxim anotador de la història de les Copes del Món, superant l’alemany Miroslav Klose.

Cristiano Ronaldo. Tot i que l’estrella portuguesa no sembla gens fina i que alguns afeccionats lusitans pensen que no hauria de ser titular, amb els seus dos gols contra la modesta Uzbequistan, ha aconseguit marcar en sis Mundials diferents.

Altres estrelles. També han brillat en aquesta fase inicial els francesos Michael Olise, Desiré Doué, Ousmane Dembélé i Kylian Mbappé (els gals tenen un atac espectacular), l’anglès Harry Kane, el brasiler Vinicius Júnior, el noruec Erling Haaland, que debuta en una fase final, i, tot i que menys per sortir d’una lesió, l’espanyol Lamine Yamal.

Àfrica. De les 10 seleccions classificades, nou d’elles han superat les lliguetes: Algèria, la revelació Cab Verd, Costa d’Ivori, Egipte, Ghana, Marroc. República Democràtica del Congo, Senegal i Sudàfrica. Només ha fallat Tunísia.

Amèrica del Sud. La campiona Argentina, Brasil, Paraguai, una atractiva Colòmbia i Equador han superat la primera ronda. Només la històrica Uruguai ha quedat eliminada.

Ple de triomfs. Només han assolit els nou punts en joc Argentina, França i la cp-amfitriona Mèxic. .

Altres seleccions que han brillat. En aquest apartat es troben Colòmbia, Estats Units, Japó, Marroc, Noruega, Països Baixos. Suècia i Suïssa.

Les amfitriones, Una brillant Mèxic, una convincent Estats Units i una notable Canadà, que ho aconsegueix per primer cop, han superat la fase de grups.

Jugadors revelació. Pau Cubarsí (Espanya) i Vozinha Évora (Cap Verd) han estat inclosos en l’onze ideal.

Equips revelació. Podríem destacar combinats com Austràlia, Cap Verd, Congo, Costa d’Ivori i Sudàfrica.