L’Holanda de finals dels 80 no era un equip tan brillant i espectacular com el de la dècada dels 70, el qual, practicant l’anomenat futbol total, va arribar a dues finals consecutives de la Copa del Món: República Federal Alemanya 1974 i Argentina 1978, totes dues perdudes contra els equips amfitrions. Tanmateix, la selecció neerlandesa de fa dos decennis va aconseguir una cosa que sempre se li va negar al primer gran combinat taronja: guanyar un títol.
Després de les dues finals mundialistes, Holanda va entrar en una greu crisi que la va deixar fora dels campionats mundials de 1982, organitzat a Espanya, i de 1986, portat a terme a Mèxic, així com de l’Eurocopa que es va disputar a França el 1984. Per tant, el conjunt “oranje” tornava a un gran torneig al classificar-se per a l’Eurocopa de 1988, celebrada a Alemanya Federal, el mateix país on havia arribat a la seva primera final d’una Copa del Món.
Tal com va succeir en el Mundial de 1974, el mític Marinus Michels va exercir de seleccionador i se’n va portar al país veí homes com Jan van Breukelen, Ronald Koeman, Fran Rijkaard, Jan Wouters, Jan Vanenburg, Ruud Gullit, Wim Kieft o Marco van Basten (foto). Aquest darrer arribava a Alemanya després de superar una important lesió que el va mantenir força mesos inactiu durant la seva primera temporada amb el Milan, club en què també hi van jugar Rijkaard i Gullit.
Holanda va començar malament el campionat i va perdre el seu primer partit, en què Van Basten va ser suplent, davant una Unió Soviètica, que es trobava en plena Perestroika i a punt de la desintegració. Michels va decidir, després de la derrota, situar Van Basten en l’onze inicial i aquest va aconseguir un espectacular hat-trick contra Anglaterra, encara que més tard seria el menys mediàtic Kieft qui salvaria Holanda de caure a la primera fase, amb un gol contra Irlanda a deu minuts del final del tercer i últim matx de la fase de grups.
En semifinals, 14 anys després de la derrota a l’Olímpic de Munic, Holanda es va prendre la revenja contra Alemanya i va vèncer els amfitrions (2-1), en un xoc en què va haver de remuntar un gol de Jürgen Klinsmann, mitjançant les anotacions de Koeman, que va fer un partit excel·lent, i una vegada més Van Basten.
Curiosament a la final, de nou jugada a la capital bavaresa, Holanda es va trobar una altra vegada la Unió Soviètica, que havia eliminat en semifinals una jove i atrevida Itàlia. A diferència del que va succeir en el primer encontre, els de Michels van ser clarament superiors al rival i van guanyar per 2 a 0, amb gols de Gullit i de Van Basten, que va marcar de manera espectacular amb una volea sense pràcticament angle.
Tanmateix, aquella Holanda s’apagaria molt aviat i, malgrat comptar amb futbolistes d’una enorme qualitat, no superaria els vuitens de final del Mundial de 1990, jugat a Itàlia, ni les semifinals de l’Eurocopa de 1992, disputada a Suècia.
Entrenador: Marinus Michels.
Un onze: Van Breukelen, Van Aerle, Rijkaard, R. Koeman, Van Tiggelen, Mühren, Wouters, Vanenburg, E. Koeman, Gullit i Van Basten.
El millor: fer allò que no va aconseguir l'Holanda dels anys 70, guanyar un tíol; el veterà Michels i individualitats com Rijkaard, R. Koeman, Gullit I Van Basten.
El pijor: el rotund fracàs d'aquella generació en el Mundial celebrat dos anys més tard, molts d'aquells futbolistes van tenir més regularitat en els seus respectius clubs i una primera fase de l'Eurocopa molt irregular.
No hay comentarios:
Publicar un comentario