En primer lloc vull deixar clares dues coses: d’una banda, la meva confiança amb Pep Guardiola és il·limitada i n’estic segur que sabrà trobar solucions en els moments irregulars que viu actualment el Barça, que dissabte passat va perdre el liderat del campionat de Lliga. D’altra banda, la meva opinió sobre la qualitat futbolística d’Zlatan Ibrahimovic (foto) és molt positiva i el suec em sembla un extraordinari jugador.
Ara bé, començo a pensar que potser el tècnic de Santpedor no ha estat del tot encertat a l’elegir Ibrahimovic com a substitut de Samuel Eto’o (són jugadors radicalment diferents).
Era 1993 i Johan Cruyff, després de guanyar, entre altres títols, tres Lligues i la primera Copa d’Europa en la història del club, va fitxar Romário, que podríem dir que es va convertir en la “cirereta del pastís” d’aquell magnífic equip que va ser el Dream Team. Fins llavors aquell Barça havia jugat sense un davanter centre estàtic o fix i, en ocasions, eren mitges puntes com Michael Laudrup o José Mari Bakero els que jugaven en aquella demarcació, amb homes com Hristo Stoitxkov o Julio Salinas ocupant moltes vegades les bandes. Des de la temporada 1990/1991 fins a la 1992/1993, els gols del conjunt dirigit per Cruyff en van repartir entre molts jugadors, encara que el búlgar Stoitxkov sobresortia per davant dels seus companys.
Ara, quan pensem en la campanya 1993/1994, recordem els meravellosos gols de Romário, però el Barça va jugar la més irregular de les quatre grans temporades del Dream Team i, a l’apostar Cruyff per un davanter centre clàssic i estàtic, la situació va repercutir en unes estratègies atacants més previsibles i còmodes per als defenses contraris i en un descens en el rendiment d’homes com Stoitxkov o Laudrup, que fins i tot va acabar aquell exercici de suplent. Romário va fer molts gols, però aquests no van estar tan repartits com a les campanyes anteriors. El club català va conquistar la quarta Lliga consecutiva, encara que, segons el meu parer, d’una forma menys brillant que els tres títols precedents, sense oblidar l’horrible matx que va fer el grup blaugrana a la final de la Champions League contra el Milan a Atenes, encontre que Laudrup va seguir, per decisió tècnica, des de la graderia.
A la triomfant temporada passada, la primera de Guardiola com a entrenador al Camp Nou, el Barça va jugar amb Eto’o, un home mòbil i incansable, com a teòric davanter centre. El preparador de Santpedor fins i tot, en partits tan importants com el de Lliga al Santiago Bernabéu (2-6), davant el Real Madrid, i a la final de la Lliga de Campions a l’Olímpic de Roma (2-0), contra el Manchester United, va prendre la decisió de situar el camerunès a la banda i col·locar Leo Messi més centrat, com a fals davanter centre, amb l’oportunitat de trobar-se més vegades, i poder combinar en més ocasions, amb Xavi Hernández i Andrés Iniesta. Els resultats no cal dir que van ser espectaculars.
Guardiola, que ja ho va intentar l’estiu de 2008, va decidir donar la baixa al davanter africà i les seves raons devia tenir, no en tinc cap dubte, per prendre una decisió tant difícil i important. Semblava que l’asturià David Villa, un jugador de característiques similars a les d’Eto’o i que pot respondre bé a la banda, era el substitut ideal, però el València no va donar cap facilitat i llavors el Barça es va decidir per Ibrahimovic. L’exjugador de l’Inter, un home amb unes facultats tècniques impressionants, és un davanter estàtic, d’aquests que fixa els centrals contraris, que no han de sortir tant de la seva posició com succeïa amb Eto’o. Ara, quan Guardiola decideix situar Messi més centrat, l’argentí no es troba un espai lliure per davant, com va passar al Bernabéu i a Roma, sinó que juga enrere de l’internacional suec, que no es troba tan a gust jugant per les bandes, formant-se un autèntic tap.
Aquest pot ser un dels problemes que té l’actual Barça, però, insisteixo, la meva confiança en Guardiola és infinita i estic segur que trobarà, amb o sense Ibra a l’equip, la solució.
No hay comentarios:
Publicar un comentario