Durant aquestes dates s’ha celebrat el 25è aniversari de la Lliga 1984/1985 conquistada pel FC Barcelona, la primera guanyada durant la presidència de Josep Lluís Núñez, que complia la seva setena campanya com a màxim mandatari de la institució, i la segona que assolia l’entitat catalana en un quart de segle.
La veritat és que, una vegada es va iniciar la pretemporada de l’exercici 1984/1985, l’entorn blaugrana no era massa optimista. El club havia decidit traspassar el millor futbolista mundial del període, Diego Armando Maradona, al Nàpols; havia contractat un entrenador amb poca experiència, l’anglès Terry Venables, el qual havia estat recomanat per Bobby Robson; i com a segon estranger, és a dir com a teòric substitut de Maradona, va ser fitxat l’escocès Steve Archibald, un home molt poc conegut per al gran públic, després que Venables descartés l’arribada del mexicà Hugo Sánchez, llavors davanter de l’Atlético de Madrid.
No obstant, el Barça va realitzar un campionat excel·lent, va ser líder des de la primera a l’última jornada (era el primer cop que s’aconseguia aquest fet en la història de la competició) i es va proclamar campió a quatre jornades per al final del torneig, després que el desaparegut Francisco Javier Urruti (foto) li parés un penal al salvadoreny Jorge Mágico González en els darrers instants d’un matx disputat al Nuevo Zorrilla de Valladolid. Mai s’han oblidat els crits del comentarista de Catalunya Ràdio, Joaquim Maria Puyal, exclamant repetides vegades la frase “Urruti t’estimo !”.
El Barça va ser, a diferència del que va succeir durant l’era del Dream Team de Johan Cruyff i en les recents etapes de Frank Rijkaard i Pep Guardiola, un equip no massa brillant ni espectacular, pel que respecta al joc, i va caracteritzar-se sobretot per una línia defensiva molt segura, la qual van formar Gerardo, Migueli, José Ramón Alexanko i Julio Alberto; l’aportació de jugadors de la pedrera, com Ramon Maria Calderé, Juan Carlos Pérez Rojo, Lobo Carrasco i Paco Clos, i el gran rendiment de futbolistes teòricament secundaris com Víctor, Esteban o el mateix Archibald.
Tanmateix, el gran protagonista d’aquell equip va ser Bernd Schuster. El futbolista alemany va semblar alliberar-se arran de la marxa de Maradona i va fer una temporada que, a les darreres quatre dècades, només són comparables a la primera de Cruyff com a futbolista, els primers tres anys de Ronaldinho o els últims exercicis de Leo Messi. Ningú ha oblidat el lideratge, els llançaments de falta i les llargues i espectaculars passades del germànic. Llàstima que la cosa durés tan poc...
No hay comentarios:
Publicar un comentario