La passada setmana va morir l’històric entrenador italià Enzo Bearzot, que va dirigir en tres Mundials l’Squadra Azzurra, guanyant el segon d'ells.
El 1974, quatre anys després d’arribar a la final del Mundial de Mèxic, la qual va perdre contra el millor Brasil de la història, Itàlia va fracassar al campionat del món jugat a Alemanya, quan va ser incapaç de superar la fase de grups. Arran de la gran decepció, l’equip italià va iniciar una important renovació i la federació va atorgar la direcció del combinat nacional a Bearzot.
Itàlia es va presentar al Mundial d’Argentina, portat a terme el 1978, amb un equip en què hi destacaven el ja veterà Dino Zoff, Claudio Gentile, Gaetano Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli, Giancarlo Antognoni, Franco Causio, Roberto Bettega, Francesco Graziani i un joveníssim Paolo Rossi. L’Squadra Azzurra va donar en terres sud-americanes una gran imatge, però potser per manca d’experiència es va haver de conformar amb el quart lloc.
El 1980, Itàlia va organitzar, per segon cop en 12 anys, l’Eurocopa, però el seu rendiment no va ser tan positiu com el mostrat dos anys abans a l’Argentina i el bloc transalpí no va ser capaç de superar la quarta posició, que en un torneig amb només vuit equips no era precisament una gran gesta.
Dos anys més tard, a la Copa del Món organitzada per Espanya, va explotar la generació de futbolistes que havien debutat a l’Argentina. Els homes destacats de Bearzot van ser els mateixos ja exposats, amb l’excepció de Bettega, a més de Fulvio Collovati, Gabriele Oriali i Alessandro Altobelli. Després d’una primera fase de grups molt pobre, en què Itàlia va empatar els tres encontres, el conjunt mediterrani va reaccionar a la segona fase de grups, quan de la mà d’un gran Rossi, que li va fer un hat - trick a Brasil, es va imposar a Argentina i la Canarinha.
Després d’eliminar Polònia en semifinals al Camp Nou de Barcelona, amb dos gols més de Rossi, Itàlia es va classificar per a la seva quarta final de la història, la qual va guanyar arran de superar Alemanya a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, amb gols de Rossi, la seva sisena anotació del torneig; Tardelli i Altobelli. L’Azzurra es va convertir en tricampiona.
El 1986, al Mundial de Mèxic, la Itàlia de Bearzot va arribar amb un conjunt ja molt veterà i no va ser capaç de superar els vuitens de final, arran de caure contra una de les millors seleccions de França de la història. El combinat transalpí, que tenia llavors Altobelli com a estrella, va donar una trista imatge i va haver d’iniciar una nova renovació.
Entrenador: Enzo Bearzot.
Un onze: Zoff, Gentile, Collovati, Scirea, Cabrini, Oriali, Tardelli, Antognoni, Altobelli, Rossi i Graziani.
El més positiu: Bearzot va aixecar al Mundial d'Argentina un equip enfonsat, l'ofici de jugadors com Zoff, el desaparegut Scirea, Tardelli, Antognoni o Rossi i el fet de guanyar un títol mundial després de 48 anys.
El més negatiu: la fase de grups a Espanya, en què el conjunt italià no va guanyar cap matx; la decadencia a Mèxic i un joc basat en la seguretat defensiva.
El 1974, quatre anys després d’arribar a la final del Mundial de Mèxic, la qual va perdre contra el millor Brasil de la història, Itàlia va fracassar al campionat del món jugat a Alemanya, quan va ser incapaç de superar la fase de grups. Arran de la gran decepció, l’equip italià va iniciar una important renovació i la federació va atorgar la direcció del combinat nacional a Bearzot.
Itàlia es va presentar al Mundial d’Argentina, portat a terme el 1978, amb un equip en què hi destacaven el ja veterà Dino Zoff, Claudio Gentile, Gaetano Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli, Giancarlo Antognoni, Franco Causio, Roberto Bettega, Francesco Graziani i un joveníssim Paolo Rossi. L’Squadra Azzurra va donar en terres sud-americanes una gran imatge, però potser per manca d’experiència es va haver de conformar amb el quart lloc.
El 1980, Itàlia va organitzar, per segon cop en 12 anys, l’Eurocopa, però el seu rendiment no va ser tan positiu com el mostrat dos anys abans a l’Argentina i el bloc transalpí no va ser capaç de superar la quarta posició, que en un torneig amb només vuit equips no era precisament una gran gesta.
Dos anys més tard, a la Copa del Món organitzada per Espanya, va explotar la generació de futbolistes que havien debutat a l’Argentina. Els homes destacats de Bearzot van ser els mateixos ja exposats, amb l’excepció de Bettega, a més de Fulvio Collovati, Gabriele Oriali i Alessandro Altobelli. Després d’una primera fase de grups molt pobre, en què Itàlia va empatar els tres encontres, el conjunt mediterrani va reaccionar a la segona fase de grups, quan de la mà d’un gran Rossi, que li va fer un hat - trick a Brasil, es va imposar a Argentina i la Canarinha.
Després d’eliminar Polònia en semifinals al Camp Nou de Barcelona, amb dos gols més de Rossi, Itàlia es va classificar per a la seva quarta final de la història, la qual va guanyar arran de superar Alemanya a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, amb gols de Rossi, la seva sisena anotació del torneig; Tardelli i Altobelli. L’Azzurra es va convertir en tricampiona.
El 1986, al Mundial de Mèxic, la Itàlia de Bearzot va arribar amb un conjunt ja molt veterà i no va ser capaç de superar els vuitens de final, arran de caure contra una de les millors seleccions de França de la història. El combinat transalpí, que tenia llavors Altobelli com a estrella, va donar una trista imatge i va haver d’iniciar una nova renovació.
Entrenador: Enzo Bearzot.
Un onze: Zoff, Gentile, Collovati, Scirea, Cabrini, Oriali, Tardelli, Antognoni, Altobelli, Rossi i Graziani.
El més positiu: Bearzot va aixecar al Mundial d'Argentina un equip enfonsat, l'ofici de jugadors com Zoff, el desaparegut Scirea, Tardelli, Antognoni o Rossi i el fet de guanyar un títol mundial després de 48 anys.
El més negatiu: la fase de grups a Espanya, en què el conjunt italià no va guanyar cap matx; la decadencia a Mèxic i un joc basat en la seguretat defensiva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario