El passat 14 de febrer, Ronaldo Nazario da Lima, potser amb Zinedine Zidane el millor futbolista del món durant el decenni 1995/2005, va anunciar la seva retirada. En aquest article em limitaré a recordar la seva excel·lent temporada 1996/1997, potser la millor de la seva carrera i l’única que va romandre al FC Barcelona.
El 1996, quan només tenia 19 anys i després de finalitzar la seva segona campanya al PSV Eindhoven, Ronaldo es trobava concentrat per disputar els Jocs Olímpics d’Atlanta. Fins a la ciutat nord-americana es va traslladar Joan Gaspart, llavors vice-president del Barça, per tancar una llarga negociació amb els representants del davanter brasiler, que llavors es va convertir en el traspàs més car de la història.
Quan Ronaldo va arribar al Camp Nou, dos anys després de guanyar amb Brasil el Mundial dels Estats Units sense jugar un sol minut, era encara una promesa i per tant es podria dir que la seva explosió es va produir en el seu únic exercici al Barça, segurament el millor d’una carrera que ha estat marcada, a més a més de per la seva qualitat tècnica i els seus extraordinaris gols, per les gravíssimes lesions que ha patit.
El punta brasiler va coincidir a l’entitat catalana amb el tècnic anglès Bobby Robson, llavors ajudat per un jove i desconegut José Mourinho, i amb futbolistes de la qualitat de Vítor Baia, Albert Ferrer, Miquel Àngel Nadal, Abelardo Fernández, Fernando Couto, Sergi Barjuan, Gica Popescu, l’avui entrenador blaugrana Pep Guardiola, Iván de la Peña, Luis Figo, Luis Enrique Martínez, el seu compatriota Giovanni Silva o Juan Antonio Pizzi.
Aquell Barça, que tenia una de les plantilles més completes que jo recordo, va conquistar la Supercopa d’Espanya, la Recopa, la quarta en la història de la institució, i la Copa del Rei, sense el concurs a la final de Ronaldo, doncs el brasiler es trobava disputant a Bolívia la Copa Amèrica. Tanmateix, els de Robson no van poder aconseguir el títol de Lliga, que va assolir el Real Madrid de Fabio Capello.
Ronaldo va fer en aquella Lliga 34 gols, llavors un rècord absolut en la història del club català, igualat la campanya anterior per un altre fenomen del futbol mundial: Leo Messi. Dels gols que va marcar el jugador brasiler, molt d’ells meravellosos, en destacaria els marcats contra València i Deportivo al Camp Nou i, evidentment, l’aconseguit a l’estadi de San Lázaro de Santiago davant el Compostel·la, el qual va donar la volta al món.
Una vegada va finalitzar la temporada, el president del Barça Josep Lluís Núñez es va reunir amb els tres peculiars representants de l’astre sud-americà i, després d’una llarguíssima negociació, es va anunciar la renovació de Ronaldo. No obstant, el dia següent, de manera sorprenent i inversemblant, el davanter fitxava per l’Inter de Milà, en un traspàs que va suposar una altra marca econòmica mundial.
El 1996, quan només tenia 19 anys i després de finalitzar la seva segona campanya al PSV Eindhoven, Ronaldo es trobava concentrat per disputar els Jocs Olímpics d’Atlanta. Fins a la ciutat nord-americana es va traslladar Joan Gaspart, llavors vice-president del Barça, per tancar una llarga negociació amb els representants del davanter brasiler, que llavors es va convertir en el traspàs més car de la història.
Quan Ronaldo va arribar al Camp Nou, dos anys després de guanyar amb Brasil el Mundial dels Estats Units sense jugar un sol minut, era encara una promesa i per tant es podria dir que la seva explosió es va produir en el seu únic exercici al Barça, segurament el millor d’una carrera que ha estat marcada, a més a més de per la seva qualitat tècnica i els seus extraordinaris gols, per les gravíssimes lesions que ha patit.
El punta brasiler va coincidir a l’entitat catalana amb el tècnic anglès Bobby Robson, llavors ajudat per un jove i desconegut José Mourinho, i amb futbolistes de la qualitat de Vítor Baia, Albert Ferrer, Miquel Àngel Nadal, Abelardo Fernández, Fernando Couto, Sergi Barjuan, Gica Popescu, l’avui entrenador blaugrana Pep Guardiola, Iván de la Peña, Luis Figo, Luis Enrique Martínez, el seu compatriota Giovanni Silva o Juan Antonio Pizzi.
Aquell Barça, que tenia una de les plantilles més completes que jo recordo, va conquistar la Supercopa d’Espanya, la Recopa, la quarta en la història de la institució, i la Copa del Rei, sense el concurs a la final de Ronaldo, doncs el brasiler es trobava disputant a Bolívia la Copa Amèrica. Tanmateix, els de Robson no van poder aconseguir el títol de Lliga, que va assolir el Real Madrid de Fabio Capello.
Ronaldo va fer en aquella Lliga 34 gols, llavors un rècord absolut en la història del club català, igualat la campanya anterior per un altre fenomen del futbol mundial: Leo Messi. Dels gols que va marcar el jugador brasiler, molt d’ells meravellosos, en destacaria els marcats contra València i Deportivo al Camp Nou i, evidentment, l’aconseguit a l’estadi de San Lázaro de Santiago davant el Compostel·la, el qual va donar la volta al món.
Una vegada va finalitzar la temporada, el president del Barça Josep Lluís Núñez es va reunir amb els tres peculiars representants de l’astre sud-americà i, després d’una llarguíssima negociació, es va anunciar la renovació de Ronaldo. No obstant, el dia següent, de manera sorprenent i inversemblant, el davanter fitxava per l’Inter de Milà, en un traspàs que va suposar una altra marca econòmica mundial.
No hay comentarios:
Publicar un comentario