Quina persona que té una certa edat no recorda el clàssic victimisme barcelonista ? Qui ha oblidat les continuades queixes i excuses que es donaven cada vegada que el Barça era superat pel Real Madrid ? El club blanc era l’equip del govern (de la dictadura de Francisco Franco, de la UCD d’Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo i del PSOE de Felipe González), els àrbitres sempre anaven a favor del Madrid, jugadors com Amancio Amaro o Emilio Butragueño tenien una gran habilitat per simular penals i al Barça li succeïen totes les desgràcies (segrest de Quini, lesió de Schuster, hepatitis i lesió de Maradona...). Tot això era el que pensava l’entorn blaugrana durant les dècades dels 60, 70 i 80.
Com ja he explicat alguna vegada en aquest bloc, el victimisme es va traslladar 600 km cap al sud-oest i es va instal·lar a la capital espanyola amb l’aparició del Dream Team de Johan Cruyff, a inicis dels 90, però l’entorn madridista no havia llavors arribat a cotes tan altes com les assolides durant les etapes de Frank Rijkaard i sobretot Pep Guardiola els últims anys al FC Barcelona.
Les principals vies del victimisme blanc han estat fins ara les següents:
Villarato. Fa uns anys, la majoria de les entitats que pertanyen a la Lliga de Futbol Professional van decidir votar, a les eleccions de la Federació Espanyola de Futbol, l’aspirant Gerardo García, però Joan Laporta, que llavors es trobava en els seus primers anys com a president del Barça, va decidir donar el seu vot a Ángel María Villar, que va tornar a guanyar els comicis. Va ser llavors quan el director del diari madrileny As, Alfredo Relaño (foto), per cert un periodista bastant obert i respectuós, va inventar el Villarato, per justificar els presumptes favors arbitrals a l’equip blaugrana.
El cas Sporting. José Mourinho iniciava la seva etapa com a tècnic madridista quan va acusar l’Sporting de Gijón d’alinear una gran quantitat de suplents en el partit que va jugar al Camp Nou i pràcticament va insinuar que els asturians “llançaven” el matx. Manolo Preciado, el preparador del conjunt del Principat, no es va quedar callat i va contestar amb vehemència al portuguès, amb el suport d’altres entrenadors de primera divisió. Per cert, l’Sporting li va donar moltes dificultats al Barça en un xoc que els catalans només van poder guanyar per la mínima.
El calendari. Mourinho no es va quedar satisfet amb allò que va succeir a les prèvies del partit entre Barça i Sporting i va continuar insinuant situacions, com les presumptes ajudes arbitrals a l’entitat catalana. Més tard, el tècnic portuguès va afirmar que el seu equip jugava pitjor perquè no estava acostumat a disputar dos partits per setmana, doncs els darrers anys el Madrid havia caigut molt aviat a la Copa del Rei i havia estat eliminat sempre als vuitens de final de la Lliga de Campions. Posteriorment, Mourinho va comentar que el calendari beneficiava el Barça perquè el club blaugrana moltes vegades jugava abans que els blancs o disposava de més dies de descans.
El dopatge. Fins ara ha estat el “cim” del victimisme de l’entorn del Madrid. Un periodista de la cadena COPE va comentar, la matinada del passat 14 de març, que l’entitat blanca volia exigir uns controls anti-dopatge més severs i rígids, doncs no confiaven amb la “netedat” dels futbolistes del Barça. Unes hores més tard, l’emissora demanava disculpes i deia que la informació no era seva i que tenia el seu origen en fonts del club madridista.
La veritat és que els temes del Villarato, els àrbitres, l’Sporting o el calendari fins i tot feien una mica de gràcia i els jugadors del Barça ja “contestaven” al terreny de joc, però l’afer del dopatge penso que és gravíssim i la situació ha arribat ja massa lluny. Faria bé la directiva presidida per Sandro Rosell de prendre algun tipus de mesures i, sobretot, evitar que Guardiola faci de nou de “portaveu” de la institució.
No hay comentarios:
Publicar un comentario