La recent retirada d’Iván de la Peña, qui per cert serà el principal ajudant de Luis Enrique a la banqueta del Roma, m’ha fet recordar en la Quinta del Mini, per alguns coneguda també com la Quinta de lo Pelat, a la qual hi pertanyien l’exfutbolista càntabre, Quique Álvarez, Albert Celades, Toni Velamazán, Roger Garcia i Juan Carlos Moreno.
La trajectòria d’aquests homes, amb l’excepció de De la Peña, a qui ja vaig dedicar fa poques setmanes un article sencer, va ser la següent des de la seva arribada al primer equip del FC Barcelona:
Quique Álvarez. Fill del també central Quique Álvarez Costas, jugador del Celta, Barça i la selecció espanyola durant la dècada dels 70, va brillar al Barça Atlètic, precisament entrenat pel seu progenitor, però dues gravíssimes lesions, la segona d’elles potser per haver tornat massa aviat de la primera, li van impedir triomfar al primer equip blaugrana. Posteriorment va jugar a l’Oviedo, Logroñés, Lleida, Vila-real, on va donar un extraordinari rendiment, i Recreativo, club en el qual es va retirar.
Albert Celades. El més polivalent de la quinta, va ser el primer, i l’únic amb De la Peña, que va arribar a la selecció espanyola absoluta, estant present fins i tot al Mundial de 1998, jugat a França. La millor temporada al Camp Nou de Celades, a qui tampoc van respectar les lesions, va ser la 1997/1998, quan Louis van Gaal el va situar de migcentre arran de la greu lesió de Pep Guardiola. Tanmateix, el tècnic holandès deixaria de comptar amb ell a partit de la següent campanya i acabaria jugant al Celta, Real Madrid, pel qual va fitxar el mateix any en què ho va fer Luis Figo, Saragossa i els Red Bull de Nova York.
Toni Velamazán. El mitja punta lleonès a penes va tenir oportunitats al primer equip barcelonista i de seguida va iniciar una carrera de rodamón que el va portar a l’Oviedo, Albacete, Extremadura, Espanyol, club en què va passar els seus millors moments de la mà de Miguel Ángel Lotina, Almeria i el modest Hospitalet.
Roger Garcia. Jugador d’una qualitat tècnica excel·lent i germà petit d’Òscar Garcia, l’actual i triomfador entrenador del juvenil A del Barça. Potser li va mancar una mica de caràcter, precisament el que sempre li ha sobrat a Òscar, per triomfar al primer equip blaugrana, on sempre va tenir la confiança de Johan Cruyff. Tanmateix, la destitució de l’holandès va suposar un important entrebanc en la seva carrera, doncs ni Bobby Robson ni tampoc Van Gaal van comptar a penes amb ell. Posteriorment jugaria a l’Espanyol, club en què va donar un gran rendiment i on va tornar a coincidir amb el seu germà, Vila-Real i l’històric Ajax.
Juan Carlos Moreno. Aquest davanter reciclat en centrecampista va ser, juntament amb Velamazán, qui menys minuts va tenir amb el primer equip del Barça. Una vegada va abandonar el Camp Nou, va jugar en un gran número d’equips: Albacete, Lleida, Recreativo, Extremadura, Terrassa, Numància, conjunt amb el qual va tenir una revifalla, i Cartagena.
La trajectòria d’aquests homes, amb l’excepció de De la Peña, a qui ja vaig dedicar fa poques setmanes un article sencer, va ser la següent des de la seva arribada al primer equip del FC Barcelona:
Quique Álvarez. Fill del també central Quique Álvarez Costas, jugador del Celta, Barça i la selecció espanyola durant la dècada dels 70, va brillar al Barça Atlètic, precisament entrenat pel seu progenitor, però dues gravíssimes lesions, la segona d’elles potser per haver tornat massa aviat de la primera, li van impedir triomfar al primer equip blaugrana. Posteriorment va jugar a l’Oviedo, Logroñés, Lleida, Vila-real, on va donar un extraordinari rendiment, i Recreativo, club en el qual es va retirar.
Albert Celades. El més polivalent de la quinta, va ser el primer, i l’únic amb De la Peña, que va arribar a la selecció espanyola absoluta, estant present fins i tot al Mundial de 1998, jugat a França. La millor temporada al Camp Nou de Celades, a qui tampoc van respectar les lesions, va ser la 1997/1998, quan Louis van Gaal el va situar de migcentre arran de la greu lesió de Pep Guardiola. Tanmateix, el tècnic holandès deixaria de comptar amb ell a partit de la següent campanya i acabaria jugant al Celta, Real Madrid, pel qual va fitxar el mateix any en què ho va fer Luis Figo, Saragossa i els Red Bull de Nova York.
Toni Velamazán. El mitja punta lleonès a penes va tenir oportunitats al primer equip barcelonista i de seguida va iniciar una carrera de rodamón que el va portar a l’Oviedo, Albacete, Extremadura, Espanyol, club en què va passar els seus millors moments de la mà de Miguel Ángel Lotina, Almeria i el modest Hospitalet.
Roger Garcia. Jugador d’una qualitat tècnica excel·lent i germà petit d’Òscar Garcia, l’actual i triomfador entrenador del juvenil A del Barça. Potser li va mancar una mica de caràcter, precisament el que sempre li ha sobrat a Òscar, per triomfar al primer equip blaugrana, on sempre va tenir la confiança de Johan Cruyff. Tanmateix, la destitució de l’holandès va suposar un important entrebanc en la seva carrera, doncs ni Bobby Robson ni tampoc Van Gaal van comptar a penes amb ell. Posteriorment jugaria a l’Espanyol, club en què va donar un gran rendiment i on va tornar a coincidir amb el seu germà, Vila-Real i l’històric Ajax.
Juan Carlos Moreno. Aquest davanter reciclat en centrecampista va ser, juntament amb Velamazán, qui menys minuts va tenir amb el primer equip del Barça. Una vegada va abandonar el Camp Nou, va jugar en un gran número d’equips: Albacete, Lleida, Recreativo, Extremadura, Terrassa, Numància, conjunt amb el qual va tenir una revifalla, i Cartagena.
No hay comentarios:
Publicar un comentario