Ramon Alfonseda (a la foto en una imatge recent), un producte de la pedrera barcelonista dels anys 60, no va poder triomfar plenament al primer equip del FC Barcelona, però el 1971 va aconseguir un gol històric al Santiago Bernabéu, que li va donar al Barça la Copa contra el València.
Poques setmanes abans, els dos protagonistes de la final i l’Atlético de Madrid es van disputar a l’última jornada el títol de Lliga. En una època en què no era obligatori que tots els partits es portessin a terme a la mateixa hora, el València va jugar primer i va perdre a l’antic estadi de Sarrià contra l’Espanyol. Atlético i Barça s’enfrontaven entre ells al Vicente Calderón i el guanyador del matx s’enduia el títol. Tanmateix, blanc-i-vermells i blaugranes van empatar i la Lliga va ser... pel València.
Pel que fa a la final de Copa, tot feia suposar que l’equip valencianista - que tenia el mític Alfredo di Stefano d’entrenador i comptava amb històrics futbolistes com Abelardo, Sol, Jesús Martínez, Paquito, Claramunt o Valdez - s’enduria el doblet arran dels gols de Claramunt i Paquito, però el veterà Fusté, que va iniciar el xoc com a suplent, i Zabalza van igualar la final i van forçar la pròrroga.
En el temps suplementari va tornar a marcar el navarrès Zabalza i va situar per primer cop al partit el Barça per davant, però Valdez va equilibrar de nou l’encontre, que finalment va decantar-se a favor de l’equip català gràcies a un extraordinari gol d’Alfonseda.
En aquell Barça, que estava passant per una de les èpoques més fosques de la seva història (feia ja 11 anys que no conquistava la Lliga i encara trigaria tres més en fer-ho), era entrenat per l’anglès Vic Buckingham, que seguidament seria substituït per l’holandès Marinus Michels. A més a més dels homes ja significats, hi destacaven jugadors com Reina, Rifé, Eladio, Gallego, Torres o uns joves Asensi i Rexach.
Poques setmanes abans, els dos protagonistes de la final i l’Atlético de Madrid es van disputar a l’última jornada el títol de Lliga. En una època en què no era obligatori que tots els partits es portessin a terme a la mateixa hora, el València va jugar primer i va perdre a l’antic estadi de Sarrià contra l’Espanyol. Atlético i Barça s’enfrontaven entre ells al Vicente Calderón i el guanyador del matx s’enduia el títol. Tanmateix, blanc-i-vermells i blaugranes van empatar i la Lliga va ser... pel València.
Pel que fa a la final de Copa, tot feia suposar que l’equip valencianista - que tenia el mític Alfredo di Stefano d’entrenador i comptava amb històrics futbolistes com Abelardo, Sol, Jesús Martínez, Paquito, Claramunt o Valdez - s’enduria el doblet arran dels gols de Claramunt i Paquito, però el veterà Fusté, que va iniciar el xoc com a suplent, i Zabalza van igualar la final i van forçar la pròrroga.
En el temps suplementari va tornar a marcar el navarrès Zabalza i va situar per primer cop al partit el Barça per davant, però Valdez va equilibrar de nou l’encontre, que finalment va decantar-se a favor de l’equip català gràcies a un extraordinari gol d’Alfonseda.
En aquell Barça, que estava passant per una de les èpoques més fosques de la seva història (feia ja 11 anys que no conquistava la Lliga i encara trigaria tres més en fer-ho), era entrenat per l’anglès Vic Buckingham, que seguidament seria substituït per l’holandès Marinus Michels. A més a més dels homes ja significats, hi destacaven jugadors com Reina, Rifé, Eladio, Gallego, Torres o uns joves Asensi i Rexach.
No hay comentarios:
Publicar un comentario