MOURINHO SEGUEIX AQUÍ

És cert que ja fa uns mesos José Mourinho va deixar de ser entrenador del Real Madrid i que va marxar al futbol anglès per iniciar la seva segona etapa al Chelsea, la qual per cert no ha començant de forma massa brillant. No obstant, el tècnic portuguès continua fent declaracions que afecten el futbol espanyol.

En unes observacions efectuades fa uns dies, Mourinho ha comentat que Neymar fa teatre (continua la seva gran obsessió que no és cap altra que el Barça), que ha guanyat la Lliga en quatre països diferents (no tots els entrenadors han tingut la fortuna de poder dirigir en quatre campionats) i que ha entrenat el millor Real Madrid de la història.

Segurament han hagut al llarg de la història bastants Real Madrid millors que el de Mourinho, que en tres anys només va assolir una Lliga, una Copa del Rei i una Supercopa d’Espanya, però jo només li recordaria quatre:

Real Madrid 1955 – 1960. Aquell equip va ser capaç de guanyar cinc Copes d’Europa consecutives, les cinc primeres de la història, i cap altre club ha aconseguit, i difícilment ho podrà fer alguna vegada, igualar aquesta espectacular marca. L’entitat blanca d’aquell període va tenir com a entrenadors Juan Villalonga, Luis Carniglia i Miguel Muñoz, mentre hi van jugar autèntics mites del madridisme com Marquitos Alonso, José Emilio Santamaría, Luis del Sol, Héctor Rial, Ferenc Puskas, Alfredo di Stefano, Raymond Kopa o Francisco Gento.

Real Madrid 1960 – 1966. Entrenat íntegrament pel llegendari Muñoz, aquell grup va conquistar l’any 1966 la sisena Copa d’Europa de l’entitat i cinc Lligues consecutives, entre 1961 i 1965, una marca que només seria igualada per una altra generació de la institució madridista, la de la Quinta del Buitre, de la qual en parlaré a continuació. En aquell bloc van jugar homes com Manuel Sanchís Sr., José Martínez Pirri, Ignacio Zoco, Manuel Velázquez, Amancio Amaro o Paco Gento, l’únic futbolista que té sis Copes d’Europa al seu palmarès.

Real Madrid 1984 – 1990. El famós equip de la Quinta del Buitre, amb el gruix dels jugadors sorgits del Castilla, el filial blanc al qual Mourinho no li va prestar precisament massa atenció ni tampoc interès. Aquell conjunt va igualar la marca de cinc Lligues consecutives, aconseguides entre 1986 i 1990, a més d’assolir una Copa del Rei, dues Supercopes d’Espanya i dues Copes de la UEFA. La gran llacuna d’aquell bloc, que van dirigir Luis Molowny, Leo Beenhacker i John Toshack, va ser no poder jugar mai la final de la Copa d’Europa, cosa que tampoc va aconseguir el Madrid de Mourinho, en aquest cas de la Lliga de Campions. A més dels integrants de la quinta, que estava composta per Manolo Sanchís Jr., Michel González, Rafa Martín Vázquez, Ángel Pardeza i Emilio Butragueño, en aquell planter hi brillaven també Paco Buyo, Miguel Chendo, Antonio Maceda, Ricardo Gallego, José Antonio Camacho, Rafa Gordillo, Bernd Schuster, Jorge Valdano o Hugo Sánchez. Cap altre Madrid ha tornat a jugar tan bé com ho va fer aquell del segon lustre de la dècada dels 80.

Real Madrid 1997 – 2003. És cert que va ser un equip molt irregular i poc brillant, però aquell Madrid va conquistar tres Champions en cinc anys (1998, 2000 i 2002), la primera amb Jupp Heynckes i les altres dues amb Vicente del Bosque. Aquella plantilla, que per exemple també va assolir dos campionats de Lliga, els anys 2001 i 2003, tots dos amb Del Bosque, comptava amb jugadors força significatius com Iker Casillas, Fernando Hierro, Roberto Carlos Silva, Fernando Redondo, Luis Figo, Zinedine Zidane, Pedja Mijatovic, Davor Suker, Fernando Morientes o Raúl González.

Si algun dia Mourinho llegís aquest article, cosa que no crec, podria observar que, ni de bon tros, el seu Madrid ha estat el millor de tots els temps.