Malgrat que el Barça de Gerardo Tata Martino té uns números espectaculars (líder a la Lliga després de només haver cedit un empat en 13 jornades, classificat matemàticament per als vuitens de final de la Champions League i campió de la Supercopa d’Espanya), hi ha certa preocupació en l’entorn barcelonista per la pèrdua d’algunes senyes d’identitat de la filosofia blaugrana, com les decisions del tècnic argentí d’apostar per un joc més vertical, sense tanta possessió de la pilota, o optar per l’alternativa del contracop per sorprendre els rivals, és a dir, unes característiques semblants a les del Real Madrid de José Mourinho.
Personalment, no m’agrada que el Barça no disposi tant de la pilota com abans, que era tradicionalment la forma que tenia l’equip de defensar-se; que homes clau en grans triomfs de l’entitat, com Xavi Hernández i Andrés Iniesta, hagin perdut protagonisme en el joc col•lectiu; que les línies no actuïn més juntes, que no es realitzi una pressió asfixiant a partir dels davanters o que Víctor Valdés iniciï tantes jugades amb una sacada llarga. Em preocupa igualment que el president Sandro Rosell, que penso que mai ha estat un defensor de la filosofia que va instaurar Johan Cruyff fa un quart de segle, pugui estar el darrere d’aquests canvis o si els retocs i variants efectuats per Martino serviran una vegada el conjunt blaugrana hagi d’afrontar els moments decisius de la Lliga de Campions. No obstant, és possible que, ara per ara, l’entrenador de Rosario no tingui cap altra alternativa, o almenys una de millor, que les que està utilitzant.
El sistema que bàsicament ha usat el FC Barcelona els darrers 25 anys és caracteritza per la seva dificultat i complexitat alhora d’aplicar-lo i, per aquesta raó, es necessiten una sèrie de requisits indispensables que, en la majoria dels casos, el bloc barcelonista en aquests moments no en disposa. És per aquesta causa que hem pogut presenciar, durant la quarta i última temporada de Pep Guardiola, i en la que van compartir Tito Vilanova i Jordi Roura l’exercici anterior, fets com eterns atacs del Barça tipus handbol o enormes errors defensius que van ocasionar un gran número de gols.
El nivell físic no és l’adient. Es tracta d’una circumstància cabdal per aplicar el sistema que ha utilitzat bàsicament el Barcelona els últims temps, especialment per moure amb velocitat la pilota i per pressionar constantment la sortida de l’esfèric dels adversaris. És evident que actualment, ni en el pla col•lectiu ni tampoc en l’individual, fet que es pot constatar clarament amb futbolistes com els ja citats Xavi i Iniesta, la preparació física no és la idònia, aspecte que provoca atacs propis molt lents, tipus handbol, i contraatacs fulminants dels rivals per absència de pressió.
Manca de concentració. Per actuar com ho ha fet, per exemple, el Pep Team, és necessària una profunda concentració, per perdre el mínim la possessió, sobretot en camp propi, o per cedir el menys possible jugades estratègiques com còrners i faltes laterals, aspectes en què la baixa estatura de la majoria de jugadors barcelonistes deixen en una clara inferioritat el conjunt blaugrana. Tant en l’últim any de Guardiola, com durant la temporada passada amb Vilanova, les distraccions al centre del camp i en defensa, particularment en aquesta última línia personificades especialment amb Gerard Piqué i Javier Mascherano, han estat constants.
Haurien d’arribar futbolistes amb fam de títols. És molt important, alhora d’aplicar una filosofia tan peculiar, singular i complicada, disposar de jugadors amb fam de títols i ganes de menjar-se el món. És evident que una important majoria dels homes que integren actualment la plantilla blaugrana ho han guanyat tot o pràcticament tot i, encara que sigui de vegades de forma inconscient, poden aparèixer factors com la relaxació, l’autocomplaença, el conformisme o l’aburgesament. Crec que aquest estiu el Barça hauria d’haver començat una reconversió, encara que el fitxatge de Neymar pot simbolitzar la primera pedra d’un nou projecte.
Poca transcendència de la pedrera. Al seu dia, Cruyff va decidir que tots els conjunts inferiors de la institució barcelonista, començant pel filial, juguessin de la mateixa manera en què ho feia el primer equip. No és estrany doncs que, durant la magnífica era de Guardiola com a entrenador, el pes del grup el portessin jugadors formats a la Masia com Víctor Valdés, Piqué, Carles Puyol, Sergio Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro Rodríguez o, evidentment, Leo Messi. No és cap secret, per tant, que els futbolistes que arriben de la pedrera tinguin menys dificultats d’adaptació que els homes fitxats d’altres entitats. Tanmateix, i així ho certifica el moment que viu el Barça B, el planter no és tan fructífer com en altres èpoques, mentre que jugadors com Martín Montoya, Marc Bartra, Sergi Roberto i Cristian Tello no semblen tenir la plena confiança de Martino, com l’any passat tampoc de Vilanova i Roura.
No hay comentarios:
Publicar un comentario