Aquesta setmana s’han complert 30 anys de la Lliga 1984 / 1985 conquistada pel FC Barcelona, el cèlebre campionat que sempre serà recordat pels crits d’”Urruti t’estimo” del locutor radiofònic Joaquim Maria Puyal, després que el desaparegut porter basc li aturés un penal al salvadoreny Jorge Magico González, fet que va propiciar que el club català assolís matemàticament el títol quan encara restaven quatre jornades per al final del torneig.
Josep Lluís Núñez va arribar a la presidència de la institució barcelonista l’any 1978, en les primeres eleccions plenament democràtiques de la societat. Malgrat aconseguir alguns èxits importants, com la consecució de dues Copes del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Copa de la Lliga i dues Recopes, al constructor se li resistia la Lliga, la qual no es guanyava des de l’exercici 1973 / 1974 i que es va escapar de forma lamentable la campanya 1981 / 1982, quan el Barça va tenir un avantatge que semblava quasi definitiu.
Res feia presagiar que el Barça pogués realitzar una bona temporada 1984 / 1985 perquè l’entitat havia decidit traspassar, durant l’estiu de 1984, l’estrella argentina Diego Armando Maradona al Nàpols; havia arribat al Camp Nou, per substituir el també argentí César Luis Menotti, un entrenador desconegut i inexpert com l’anglès Terry Venables (foto), i, després que el tècnic britànic descartés el fitxatge del mexicà Hugo Sánchez, llavors jugador de l’Atlético de Madrid, es va fer l’adquisició de l’escassament mediàtic atacant escocès del Tottenham Hotspur Steve Archibald, única contractació que va fer l’equip.
No obstant, i malgrat que el conjunt blaugrana no va estar gens fi en les altres competicions, la Copa del Rei i la Recopa, amb una increïble eliminació en primera ronda de la competició europea davant el modest Metz, el bloc de Venables va protagonitzar un excel•lent campionat de Lliga, en què va ser líder de la primera a l’última jornada i en què només va perdre dos partits. Les claus de l’èxit van ser fonamentalment la unió al vestidor, la seguretat defensiva, l’ordre tàctic del preparador anglès, el fenomenal rendiment de futbolistes ascendits del filial com Ramon Maria Calderé, Juan Carlos Pérez Rojo i Paco Clos i, sobretot, l’extraordinària campanya de Bernd Schuster, convertit en l’indiscutible líder del planter arran de la marxa de Maradona.
Malauradament, aquella Lliga no va tenir continuïtat i, només un any més tard, arrel de la derrota a la final de la Copa d’Europa, a Sevilla contra l’Steaua de Bucarest, esclataria una de les pitjors crisis que recorda la institució en la seva història moderna.
No hay comentarios:
Publicar un comentario