Ho he comentat alguna vegada en aquest bloc: a totes les escoles d’entrenadors de futbol s’hauria de projectar de manera obligatòria la final de la Lliga de Campions disputada l’any 2011 entre FC Barcelona i Manchester United, doncs el joc desplegat aquella nit per l’equip de Pep Guardiola al nou estadi londinenc de Wembley va ser magistral.
Després d’eliminar amb força treball l’Arsenal, en vuitens de final, i de forma molt més plàcida el Xakhtar Donetsk, en quarts de final, el Barça es va trobar el Real Madrid en la penúltima ronda. Va ser una marató de clàssics en un curt lapse de temps, davant un ambient molt enrarit i polèmic per les continuades declaracions de José Mourinho al llarg de la temporada, en el seu primer exercici com a entrenador madridista, i per la èpica roda de premsa efectuada per Guardiola prèvia al xoc d’anada de la Champions League al Santiago Bernabéu, quan el tècnic de Santpedor, habitualment assossegat, es va deixar anar.
El primer clàssic, referent al campionat de Lliga i jugat al Bernabéu, va acabar en empat a un gol, un resultat que pràcticament assegurava als catalans la seva tercera Lliga consecutiva. El segon enfrontament va ser el de la final de la Copa del Rei a l’estadi de Mestalla, a València, que els blancs van vèncer gràcies a un gol de Cristiano Ronaldo a la pròrroga. El tercer encontre va correspondre a l’anada de la Lliga de Campions, en què l’equip de Guardiola va superar el de Mourinho en feu madridista amb dos gols de Messi, el segon extraordinari (més tard de la finalització del partit, Mourinho va realitzar la cèlebre roda de premsa dels “Per què ?"). Finalment, el quart xoc va ser la tornada de la competició europea al Camp Nou, en què els dos blocs van igualar a un gol, anotant Pedro Rodríguez i Marcelo.
Els mateixos protagonistes de la final de l’any 2009 es trobaven de nou a Wembley, encara que Ronaldo, estrella de l’equip anglès a Roma, havia abandonat el club britànic justament després del matx disputat a l’estadi Olímpic de la capital italiana. El conjunt català es va avançar gràcies a un gol de Pedro, arran d’una assistència extraordinària de Xavi Hernández, però Wayne Rooney va igualar el partit, resultat amb el qual es va arribar al descans, amb la sensació que el Barça havia merescut alguna cosa més davant l’esquadra d’Alex Ferguson. Tanmateix, al segon temps, Leo Messi es va encarregar de fer justícia a la superioritat blaugrana: en primer lloc, el davanter argentí va sorprendre el veterà Edwin van der Sar amb un xut des de fora l’àrea i, en segon lloc, una magnífica acció de l’estrella sud-americana la va aprofitar David Villa per situar el 3 a 1 final. L’entitat barcelonista va aconseguir la seva quarta Copa d’Europa de la història, la tercera en els darrers sis anys.
Al nou estadi londinenc de Wembley, Guardiola va alinear Valdés, Alves (Puyol), Piqué, Mascherano, Abidal, Xavi, Busquets, Iniesta, Villa (Keita), Messi i Pedro (Afellay). Al final del partit, el capità Carles Puyol va atorgar el privilegi d’alçar el trofeu a Éric Abidal (foto), que, com el segon entrenador Tito Vilanova, es va veure afectat per un càncer aquella temporada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario