Hi ha una cosa que sempre m’ha sorprès i m’ha cridat l’atenció: les escasses crítiques que rep, per part de la premsa de la capital espanyola i l’afecció blanca, el president del Real Madrid Florentino Pérez, malgrat que aquest, segons el meu parer i crec que el de moltes altres persones, està portant a terme una nefasta gestió esportiva a la societat madridista.
Durant la primera etapa de presidència de Pérez, des de l’any 2000, quan sorprenentment va batre en les eleccions Lorenzo Sanz gràcies al vot per correu, fins que va presentar la dimissió l’any 2006, el Real Madrid va guanyar dues Lligues (2001 i 2003), dues Supercopes d’Espanya (2001 i 2003), una Lliga de Campions (2002), una Supercopa d’Europa (2002) i una Copa Intercontinental (2002), un palmarès que es podria considerar brillant en un club normal, però no tant pel que fa a una entitat que s’havia gastat un munt d’euros en els fitxatges de galàctics com Luis Figo, Zinedine Zidane, Ronaldo da Lima, el mediàtic David Beckham i Michael Owen.
Després d’obtenir el campionat de Lliga de l’any 2003, el president va decidir prescindir dels serveis de l’entrenador Vicente del Bosque, amb dues Champions League al seu historial (n’havia obtingut la primera l’any 2000), aparentment perquè el tècnic salmantí no tenia suficient glamur per dirigir l’equip madridista, mentre va donar la baixa a futbolistes que donaven equilibri al bloc com el veterà Fernando Hierro, Claude Makélélé o Fernando Morientes. En aquest punt, coincidint amb el ressorgiment del FC Barcelona, va començar una profunda crisi que el va portar a presentar la dimissió.
Després de dos convulsos anys sota la presidència de Ramón Calderón, que, malgrat conquistar el Real Madrid dues Lligues consecutives, va patir una pressió insuportable, segurament des de l’entorn de Florentino, el 2009 Pérez, sense cap mena d’oposició i, per tant, sense necessitat de concórrer a unes eleccions, va recuperar el poder de la institució madridista, en què ha continuat amb la seva dèria d’excercir com a teòric director tècnic i de col•leccionar cromos, en aquest cas els de Ricardo Kaká, Cristiano Ronaldo, Karim Benzema, Gareth Bale, que segueix sent el traspàs més car de la història, o James Rodríguez.
A més, Pérez ha seguit una gestió esportiva força incoherent, si tenim en compte que ha fitxat com a entrenadors homes tan diferents com el xilè Manuel Pellegrini, el portuguès José Mourinho, l’italià Carlo Ancelotti i ara l’espanyol Rafael Benítez. És a dir, un preparador amant del joc ofensiu i de toc (Pellegrini), dos tècnics que donen una gran importància al sistema defensiu i de destrucció (Mourinho i Benítez) i un entrenador que podríem dir que és una fusió entre els dos conceptes (Ancelotti).
En aquesta segona etapa presidencial, el Real Madrid de Florentino ha assolit una Lliga (2012), dues Copes del Rei (2011 i 2014), una Supercopa d’Espanya (2011), una Lliga de Campions (2014), una Supercopa d’Europa (2014) i un Mundial de Clubs (2014), igualment un historial fantàstic per a una esquadra corrent, però no massa espectacular per a un club que ha realitzat una inversió excepcional i que queda lluny dels títols que en el mateix període ha conquistat el Barça, el gran rival.
Malgrat totes les errades que penso que ha comès Pérez en les seves dues experiències com a president madridista, crec que algunes de gruixudes (destitució de Del Bosque, incoherència en la gestió esportiva o el munt de diners pagats per Bale), com ja he indicat, no observo a la capital espanyola una gran oposició al màxim mandatari de la històrica societat, fet que no entenc en absolut.
No hay comentarios:
Publicar un comentario