Sempre he considerat Leo Messi el jugador més decisiu,
fins i tot per sobre de mites com Xavi Hernández i Andrés Iniesta, de la millor
època de la història del FC Barcelona, com també el més gran futbolista de tots
els temps, però de vegades, i ho he de reconèixer sense complexos, no he tingut
clar si es tractava d’un líder fora dels terrenys de joc, sobretot durant la
seva experiència no massa positiva amb la selecció argentina.
Aquesta temporada, i arran de la marxa d’Iniesta al
Japó, l’estrella argentina s’ha convertit en el primer capità del club català i
està exercint aquesta condició amb lideratge, autoritat, maduresa i una gran
personalitat. Durant la presentació de la plantilla el passat estiu, abans de
la celebració del torneig Joan Gamper, Messi va declarar que volia recuperar la
Lliga de Campions, aquella copa tan maca segons les seves paraules, i estic
gairebé convençut que el Barça, aquest any sí, com a mínim, superarà la ronda
dels quarts de final.
A començaments de la passada setmana, a la gala anual
organitzada pel Mundo Deportivo, Messi va demanar a l’afecció que assistís en
massa al Camp Nou per al partit de tornada dels quarts de final de la Copa del
Rei davant el Sevilla, deixant clara l’actitud positiva del vestidor per
remuntar el 2 a 0 del xoc d’anada celebrat a l’estadi Sánchez Pizjuán, cosa de
la qual va ser capaç el bloc d’Ernesto Valverde, després d’un espectacular 6 a
1, en part gràcies a les accions i genialitats de l’astre sud-americà.
A més a més, hem de significar actituds com la de
saber quan s’ha de descansar o no, deixar llançar un penal a un home amb un
baix estat anímic com Philippe Coutinho, l’ajut a un noi jove i inexpert com
Ousmane Dembélé, l’entesa al terreny de joc amb Jordi Alba, la confiança
pública depositada amb Arthur Melo o la companyonia que està mostrant amb
jugadors com el mateix Coutinho, Arturo Vidal o el seu amic i veí Luís Suárez.
No hay comentarios:
Publicar un comentario