El FC Barcelona va aconseguir fa uns dies un resultat
extraordinari a Old Trafford, en matx d’anada dels quarts de final de la
Champions League, i, per primer cop en la seva història, després de cinc
visites , va guanyar al terreny de joc del Manchester United, un dels grans
escenaris del futbol europeu i mundial.
Aclarit això, però, a mi no em va agradar el partit
disputat pel bloc d’Ernesto Valverde a Anglaterra per varis motius i no perquè
sigui un d’aquests “pijos” que anomena el periodista Santi Giménez a aquells
que volen que el Barça sempre jugui oferint un excels futbol, doncs jo soc el
primer en reconèixer que, a aquestes fases de la temporada, potser conceptes
com l’efectivitat, la seguretat o l’ofici han d’estar per sobre de l’estètica.
Tanmateix, una cosa és realitzar un encontre pràctic i
una altra ben diferent el xoc que va oferir el conjunt català a Old Trafford,
on durant varis minuts, sobretot al final de la primera part i al principi del
segon temps, va perdre el control del joc davant una de les pitjors versions
del ManU dels últims 30 anys, va tancar-se en defensa, sense avançar aquesta
línia uns metres crec jo que necessaris, provocant contínues centrades a
l’àrea, que van poder ser sufocades per un enorme Gerard Piqué i un sensacional
Clement Lenglet, i deixant molt aïllat davant, sol davant el perill, l’uruguaià
Luis Suárez.
Molts ens preguntem que hagués passat si
l’enfrontament hagués tingut lloc a Anfield contra el Liverpool de Roberto
Firmino, Sadio Mané i Mohamed Salah o a Torí davant el Juventus de Paulo
Dybala, Mario Mandzukic i Cristiano Ronaldo.
A la foto, Messi i Suárez celebren el gol d’Old
Trafford.
No hay comentarios:
Publicar un comentario