Amb el retorn del futbol després del confinament provocat
pel coronavirus, hi va tenir lloc una important polèmica, sobretot a Catalunya,
pels presumptes favors del VAR al Real Madrid.
He de reconèixer que, malgrat ser contrari al
victimisme clàssic d’una part del barcelonisme o a tota mena de teories de la
conspiració, si que em van sorprendre, i em van fer pensar molt malament,
algunes de les decisions del vídeo-arbitratge a favor de l’equip de Zinedine
Zidane en la represa del campionat de Lliga el passat estiu.
Tanmateix, penso que no es pot culpar el VAR si el
Real Madrid finalment va guanyar el campionat de la regularitat, doncs hi ha
altres aspectes que van ser decisius: l’horrible joc, durant la majoria de
minuts, del bloc de Quique Setién, la manca d’ofici mostrada pel conjunt
blaugrana per vèncer el Sevilla i el Celta, al Sánchez Pizjuán i Balaidos
respectivament, i l’Atlético de Madrid el Camp Nou, o el fet que l’entitat
madridista comptés amb una plantilla molt més completa i àmplia, amb un
entrenador més respectat al vestidor del Santiago Bernabéu del que ho va ser el
tècnic càntabre per part de la plantilla del FC Barcelona.
Aquells dies vaig sentir una expressió que no
escoltava des de feia més de 30 anys i que ve a dir que el Barça només pot
guanyar la Lliga si aconsegueix un coixí molt ampli de punts. Això es deia per
exemple durant les dècades dels anys 70 i 80 del passat segle XX, quan José
Plaza va ser durant un munt d’anys president del Comitè d’Àrbitres. Tot sigui
dit, les úniques Lligues que el club català va assolir en aquells dos decennis,
els anys 1974 i 1985, ho va fer amb un gran avantatge de punts i després
d’iniciar molt bé la competició.
La primera de les quatre Lligues consecutives que va
conquistar al Barça de Johan Cruyff, el Dream Team, va seguir les mateixes
circumstàncies, però tots recordarem que les següents tres les va aconseguir
després d’arribar com a segon classificat a l’última jornada, quan el Real
Madrid va caure dos anys seguits a l’Heliodoro Rodríguez de Tenerife i el
Deportivo no va passar de l’empat a Riazor davant el València.
Posteriorment, dos compatriotes de Cruyff, Louis van
Gaal i Frank Rijkaard, van guanyar dos campionats cada un de forma folgada, però
els tres títols de Pep Guardiola van ser força diferents, doncs el primer, en
paraules de l’entrenador de Santpedor, el va haver d’anar a assolir al
Bernabéu, on va vèncer per un espectacular 2 a 6; el segon el va conquistar
després d’una duríssima lluita contra el Real Madrid de Manuel Pellegrini i el
tercer, tot i que va ser bastant clar, el va obtenir en una campanya terrible,
orquestrada sobretot per José Mourinho, el nou preparador blanc.
Des de llavors, quatre dels cinc títols assolits pel
Barça han estat força amplis, el del desaparegut Tito Vilanova, el primer de
Luis Enrique Martínez, malgrat que va tenir lloc en un any en què va estar a
punt de ser destituït, i els dos d’Ernesto Valverde, però el segon de l’entrenador
asturià no es va aconseguir a los Carmenes de Granada fins a la darrera
jornada.
A la foto, el llavors jugador del Tenerife i futur
blaugrana Quique Estebaranz consola Michel després que el Real Madrid perdés la
Lliga a l’Heliodoro Rodríguez l’any 1992.
No hay comentarios:
Publicar un comentario