Avui 20 de maig se
celebren tres dècades de la primera Copa d’Europa conquistada pel FC Barcelona,
a l’antic estadi londinenc de Londres contra el llavors potent conjunt italià
del Sampdoria, gràcies a un gol marcat de falta pel neerlandès Koeman al minut 111.
Aquell històric triomf va canviar la història de la institució catalana, que ja
compta amb cinc títols de la competició al seu palmarès.
Els anys anteriors.
El Barça va arribar
l’any 1986 a la seva segona final de la Copa d’Europa, 25 anys després de
perdre a l’estadi Wandkorf de Berna contra el Benfica en l’anomenada final dels
pals. Tot semblava estar a favor de l’equip que llavors entrenava l’anglès
Terry Venables, doncs la final es disputava al mateix estat espanyol, a
l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, on es van traslladar multitud
d’afeccionats catalans; el rival, el club romanès de l’Steaua de Bucarest,
semblava molt assequible i el bloc blaugrana, que havia eliminat al vigent
campió Juventus en quarts de final, acabava d'aconseguir en semifinals una gran i
espectacular remuntada contra el Göteborg.
Tanmateix, el Barça va
perdre tristament aquella final, en una de les pitjors i més traumàtiques jornades
de la història de l’entitat catalana, en un matx en què va ser incapaç de
marcar en els 90 minuts reglamentats, en 20 minuts de pròrroga i en quatre
llançaments de penal. Seguidament, el club va entrar en una terrible crisi
esportiva i social, fins que un desesperat president Josep lluís Núñez, que va
observar com la plantilla se li amotinava a l’hotel Hesperia, va lliurar l’any
1988 l’equip a Johan Cruyff, que feia 10 anys havia abandonat el Camp Nou com a
futbolista.
La final
Amb el precedent de
Sevilla de només sis anys enrere, en l’entorn barcelonista hi havia nervis de
què es repetís la història del Sánchez Pizjuán, però afortunadament per al
Barça a la seva banqueta s’asseia un entrenador de la personalitat de Johan
Cruyff, que aquell vespre londinenc va alienar de sortida a Zubizarreta,
Ferrer, Nando, Koeman, Juan Carlos, Guardiola, Eusebio, Bakero, Laudrup,
Salinas i Stoitxkov. Goikoetxea i el capità Alexanko van entrar més tard i
Busquets, Cristóbal, Serna, Nadal, Begiristáin, Amor i Witschge, perdent-se els
dos últims el matx per sanció i lesió respectivament, completaven la plantilla
de l’anomenat Dream Team.
El xoc va començar amb
el domini del Sampdoria i un extraordinari Zubizarreta, seguidament el Barça va
prendre el control de la pilota i del centre del camp, com era habitual en
aquella esquadra, però els minuts van anar transcorrent sense gols, sent la
millor ocasió un pal del búlgar Stoitxkov després d’una passada del danès
Laudrup. Es va arribar a la pròrroga i amb ella el record dels penals de
Sevilla, però aquests van ser evitats gràcies a una falta molt a prop de l’àrea
ligur de què va ser objecte Eusebio. Stoitxkov i Bakero van tocar l’esfèric
suaument i Koeman va enviar la pilota a la xarxa. El Barça aprovava per fi la
seva gran assignatura pendent.
Els anys posteriors.
La història de la societat catalana va canviar radicalment arran d’aquell títol assolit a Wembley. El club va passar de ser una entitat perdedora, pessimista, inestable i victimista a convertir-se en una institució guanyadora, optimista, regular i segura de les seves possibilitats. És cert que han hagut decepcions, com la derrota dos anys després en la final de l'estadi Olímpic d’Atenes davant el Milan; la pèssima etapa presidencial de Joan Gaspart o aquests últims anys, de greu crisi esportiva i sobretot econòmica arran de la gestió de Josep Maria Bartomeu, però el Barça ha viscut grans èpoques amb tècnics com Frank Rijkaard, Pep Guardiola i Luis Enrique Martínez, ha observat extraordinaris futbolistes com Alves, Puyol, Xavi, Iniesta, Ronaldinho, Figo, Rivaldo, Ronaldo, Romário, Eto’o o Messi, ha normalitzat guanyar el títol de Lliga i ha assolit quatre Copes d’Europa més, ja anomenada Lliga de Campions.
No hay comentarios:
Publicar un comentario