Hi
ha moltes, moltíssimes coses, que no m’estan agradant de Joan Laporta en
aquesta segona etapa com a president del FC Barcelona i en podríem destacar les
següents: la frustració d’incomplir sistemàticament la reobertura del Camp Nou,
no arribar per enèsim estiu a la regla 1 – 1 per poder fitxar amb normalitat
(l’herència de Josep Maria Bartomeu s’hauria ja d’haver superat), seguir fent
les assemblees a distància o no ser tan hàbil als diferents despatxos com ho va
ser entre els anys 2003 i 2010.
No
obstant, també hauríem de parlar dels seus encerts, que no han estat pocs, com
fitxar el tècnic alemany Hansi Flick, seguir potenciant la inesgotable pedrera
de la Masia, continuar apostant pel futbol femení (potser el millor que va fer
Bartomeu) o, sobretot, portar endavant la construcció del nou estadi, que està
a punt, una vegada aconseguida la primera llicència per part de l’Ajuntament de
Barcelona, de reobrir les seves portes.
És
bo i necessari que la institució catalana tingui una forta oposició, com el
mateix Laporta ho va ser de Josep Lluís Núñez, però aprofitar, com aparentment
ha succeït, dues derrotes, a la Lliga de Campions contra el París Saint –
Germain i a la Lliga espanyola davant el Sevilla, per sortir en desbandada
contra l’actual directiva, com hem pogut comprovar en les darreres declaracions
de Víctor Font (foto), Joan Camprubí, Marc Círia i el mateix Sandro Rosell, al
qual aviat dedicaré un article, em sembla trist, inoportú i injust.
També
em sembla bé que la premsa catalana, tant l’esportiva com la general, critiqui
i fiscalitzi Laporta, a diferència del que succeeix amb els diferents mitjans
de comunicació madrilenys, que sembla que tinguin prohibit censurar les accions
del poderosíssim president del Real Madrid Florentino Pérez, però hi ha
manifestacions de periodistes com Emilio Pérez de Rozas, Jordi Costa, Sique
Rodríguez, Marçal Llorente o Marta Ramon que sincerament no entenc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario