Quatre anys després de fer-ho Mèxic, Itàlia va ser el 1990 el segon estat en organitzar un campionat mundial per segona vegada, 56 anys més tard del primer cop en què havia estat l’amfitrió. Juntament amb l’Squadra Azzurra s’hi van classificar Alemanya Federal, Anglaterra, Argentina, Àustria, Bèlgica, Brasil, Camerun, Colòmbia, Corea del Sud, Costa Rica, Egipte, Emirats Àrabs Units, Escòcia, Espanya, Estats Units, Holanda, Irlanda, Iugoslàvia, Romania, Suècia, Txecoslovàquia, Unió Soviètica i Uruguai. L’absència més important va ser la de la selecció francesa, semifinalista el 1982 i el 1986.
Es va donar la curiositat que el certamen de 1990 va ser el darrer en què Alemanya, que va aconseguir el títol, va jugar-hi com a estat dividit i que, pel contrari, van participar-hi Iugoslàvia, Txecoslovàquia i la Unió Soviètica abans de les seves respectives desaparicions.
La selecció espanyola va jugar a Itàlia el seu quart campionat del món consecutiu i ho va fer amb un equip semblant al que tan bona sensació havia deixat a Mèxic 1986, amb jugadors com Andoni Zubizarreta, Rafael Gordillo, Michel González , Emilio Butragueño o Julio Salinas, però amb l’entrada com a seleccionador de Luis Suárez per Miguel Muñoz. L’equip espanyol, com ja havia demostrat dos anys abans a l’Eurocopa d’Alemanya, es trobava en el final d’una etapa i el seu rendiment va ser decebedor. Tanmateix, el conjunt estatal es va classificar, pel que fa a la primera fase, com a primer de grup, arran d’empatar amb Uruguai (0-0) i vèncer Corea (3-1) i Bèlgica (2-1), en la revenja de 1986. No obstant, els de Suárez van caure a vuitens de final contra Iugoslàvia (2-1).
Altres aspectes que cal significar del torneig són un Brasil que va tocar fons, el decebedor retorn d’Holanda, després de 12 anys d’absència, la revelació camerunesa o unes semifinals marcades pels penals.
Les grans decepcions van ser Brasil i Holanda. D’una banda, Brasil continuava disposant de bons futbolistes i realitzant un futbol brillant, però a la Canarinha li seguia mancant ofici i competivitat, caient eliminada en vuitens contra Argentina, que seguia tenint en Diego Armando Maradona la seva gran estrella, provocant un definitiu canvi de rumb a la Seleçao, que donaria el seus fruits quatre anys després als Estats Units. D’altra banda, Holanda, que no disputava un mundial des de 1978, va arribar a Itàlia com a campiona d’Europa i amb un gran equip, on hi destacaven Ronald Koeman, Frank Rijkaard, Ruud Gullit o Marco Van Basten, però el combinat taronja se’n va anar del campionat, en vuitens de final, sense haver guanyat un sol matx.
Pel contrari, la gran revelació del certamen en va ser Camerun, la primera selecció sub-sahariana en guanyar un partit mundialista i en superar la fase inicial i la primera del continent africà, en general, en arribar als quarts de final. La gran sorpresa inicial dels Lleons Indomables va ser vèncer la campiona argentina en l’encontre inaugural, jugat a l’estadi San Siro de Milà. Els camerunesos es van classificar com a primers de grup, van eliminar Colòmbia en vuitens i van estar a punt d’imposar-se a Anglaterra en quarts, però els britànics van acabar classificant-se a la pròrroga. Homes com el porter de l’Espanyol Tommy N’Kono, Oman Biyik i molt especialment Roger Milla, que va jugar el torneig amb més de 40 anys, eren les grans estrelles del conjunt africà.
Alemanya, que ho va aconseguir per tercer mundial consecutiu i per sisena vegada en els darrers set campionats, Argentina, l’amfitriona Itàlia i Anglaterra, que hi arribava per segon cop en la seva història, van ser els conjunts que van classificar-se per a les semifinals, les quals van estar marcades pels llançaments de penal, doncs per aquest procediment alemanys i argentins van eliminar respectivament italians i anglesos, després que tots dos partits acabessin amb empat a un gol.
Per primer cop en la història dels mundials es va repetir la final del torneig anterior, però si quatre anys abans, a l’estadi Azteca de Mèxic, es va veure un xoc vibrant, el matx disputat el 1990, a l’estadi Olímpic de Roma, va ser una de les finals més avorrides que es recorden. Finalment, Alemanya, que va fer una mica més de mèrits que Argentina, es va endur la victòria als últims minuts gràcies a un penal transformat per Andreas Brehme. D’aquesta manera, els germànics, que comptaven també amb futbolistes com Lothar Matthäuss, Andreas Möller, Jürgen Klinsmann o Rudy Völler (a la foto Matthäuss i Völler), es prenien la revenja de 1986 i es convertien, com Brasil i Itàlia, en tricampions. Mentrestant, el mític Franz Becknebauer s'erigia en el segon home, després del brasiler Mário Zagallo, que conquistava el torneig com a futbolista i com a seleccionador.
Es va donar la curiositat que el certamen de 1990 va ser el darrer en què Alemanya, que va aconseguir el títol, va jugar-hi com a estat dividit i que, pel contrari, van participar-hi Iugoslàvia, Txecoslovàquia i la Unió Soviètica abans de les seves respectives desaparicions.
La selecció espanyola va jugar a Itàlia el seu quart campionat del món consecutiu i ho va fer amb un equip semblant al que tan bona sensació havia deixat a Mèxic 1986, amb jugadors com Andoni Zubizarreta, Rafael Gordillo, Michel González , Emilio Butragueño o Julio Salinas, però amb l’entrada com a seleccionador de Luis Suárez per Miguel Muñoz. L’equip espanyol, com ja havia demostrat dos anys abans a l’Eurocopa d’Alemanya, es trobava en el final d’una etapa i el seu rendiment va ser decebedor. Tanmateix, el conjunt estatal es va classificar, pel que fa a la primera fase, com a primer de grup, arran d’empatar amb Uruguai (0-0) i vèncer Corea (3-1) i Bèlgica (2-1), en la revenja de 1986. No obstant, els de Suárez van caure a vuitens de final contra Iugoslàvia (2-1).
Altres aspectes que cal significar del torneig són un Brasil que va tocar fons, el decebedor retorn d’Holanda, després de 12 anys d’absència, la revelació camerunesa o unes semifinals marcades pels penals.
Les grans decepcions van ser Brasil i Holanda. D’una banda, Brasil continuava disposant de bons futbolistes i realitzant un futbol brillant, però a la Canarinha li seguia mancant ofici i competivitat, caient eliminada en vuitens contra Argentina, que seguia tenint en Diego Armando Maradona la seva gran estrella, provocant un definitiu canvi de rumb a la Seleçao, que donaria el seus fruits quatre anys després als Estats Units. D’altra banda, Holanda, que no disputava un mundial des de 1978, va arribar a Itàlia com a campiona d’Europa i amb un gran equip, on hi destacaven Ronald Koeman, Frank Rijkaard, Ruud Gullit o Marco Van Basten, però el combinat taronja se’n va anar del campionat, en vuitens de final, sense haver guanyat un sol matx.
Pel contrari, la gran revelació del certamen en va ser Camerun, la primera selecció sub-sahariana en guanyar un partit mundialista i en superar la fase inicial i la primera del continent africà, en general, en arribar als quarts de final. La gran sorpresa inicial dels Lleons Indomables va ser vèncer la campiona argentina en l’encontre inaugural, jugat a l’estadi San Siro de Milà. Els camerunesos es van classificar com a primers de grup, van eliminar Colòmbia en vuitens i van estar a punt d’imposar-se a Anglaterra en quarts, però els britànics van acabar classificant-se a la pròrroga. Homes com el porter de l’Espanyol Tommy N’Kono, Oman Biyik i molt especialment Roger Milla, que va jugar el torneig amb més de 40 anys, eren les grans estrelles del conjunt africà.
Alemanya, que ho va aconseguir per tercer mundial consecutiu i per sisena vegada en els darrers set campionats, Argentina, l’amfitriona Itàlia i Anglaterra, que hi arribava per segon cop en la seva història, van ser els conjunts que van classificar-se per a les semifinals, les quals van estar marcades pels llançaments de penal, doncs per aquest procediment alemanys i argentins van eliminar respectivament italians i anglesos, després que tots dos partits acabessin amb empat a un gol.
Per primer cop en la història dels mundials es va repetir la final del torneig anterior, però si quatre anys abans, a l’estadi Azteca de Mèxic, es va veure un xoc vibrant, el matx disputat el 1990, a l’estadi Olímpic de Roma, va ser una de les finals més avorrides que es recorden. Finalment, Alemanya, que va fer una mica més de mèrits que Argentina, es va endur la victòria als últims minuts gràcies a un penal transformat per Andreas Brehme. D’aquesta manera, els germànics, que comptaven també amb futbolistes com Lothar Matthäuss, Andreas Möller, Jürgen Klinsmann o Rudy Völler (a la foto Matthäuss i Völler), es prenien la revenja de 1986 i es convertien, com Brasil i Itàlia, en tricampions. Mentrestant, el mític Franz Becknebauer s'erigia en el segon home, després del brasiler Mário Zagallo, que conquistava el torneig com a futbolista i com a seleccionador.
No hay comentarios:
Publicar un comentario