Mèxic es va convertir l’any 1986 en el primer estat que organitzava per segona vegada una Copa del Món. A més de la selecció local, es van classificar per al torneig, que seguia comptant amb 24 conjunts, Alemanya Federal, Anglaterra, Algèria, Argentina, Bèlgica, Brasil, Bulgària, Canadà, Corea del Sud, Dinamarca, Escòcia, Espanya, França, Hongria, Iraq, Irlanda del Nord, la campiona Itàlia, Marroc, Paraguai, Polònia, Portugal, Unió Soviètica i Uruguai. La absència més notable va ser la d’Holanda, que se’n va queda fora per segon campionat consecutiu.
La selecció espanyola, preparada llavors pel desaparegut Miguel Muñoz, el qual dos anys abans havia portat l’equip a la final de l’Eurocopa, va fer un joc extraordinari, però no va ser capaç de superar els quarts de final, ronda que a partir d’aquell Mundial es va convertir en maleïda fins al títol continental guanyat l’any 2008. En la primera fase, el combinat estatal va perdre, en un bon partit marcat per la polèmica, contra Brasil (1-0) i va vèncer Irlanda del Nord (2-1) i Algèria (3-0), classificant-se com a segona de grup. En vuitens de final va arribar el matx estel·lar dels espanyols, que van imposar-se espectacularment a Dinamarca, una selecció debutant, però que comptava amb un excel·lent planter, en una nit inoblidable de Emilio Butragueño, autor de quatre gols. No obstant, en quarts de finals els de Muñoz van caure a la tanda de penals contra la incòmoda i tàctica Bèlgica. A més de Butragueño, cal destacar en aquell equip jugadors com Andoni Zubizarreta, José Antonio Camacho, Ramon Maria Calderé, Michel González o Julio Salinas.
Sense cap mena de dubte, el Mundial de 1986 serà recordat com el campionat de Diego Armando Maradona (a la foto en l'històric matx contra Anglaterra). L’estrella argentina es va quedar fora a última hora del torneig disputat el 1978, precisament al país sud-americà, i havia tingut un rendiment bastant decebedor en el seu debut a Espanya 1982. A Mèxic, pel contrari, va realitzar un joc extraordinari i espectacular, va marcar quatre gols, un d’ells una autèntica obra d’art contra Anglaterra en quarts de final, i va ser el gran artífex perquè Argentina aconseguís la seva segona corona mundial.
Altres aspectes importants del torneig van ser la competivitat alemanya, malgrat que perdessin la final, el gran joc de França, les sorpreses belga i marroquina o la decadència dels equips de Brasil i Itàlia.
La República Federal Alemanya, com va succeir el 1982, va realitzar un futbol fosc i poc atractiu, però, com també va passar quatre anys abans a Espanya, va arribar fins a la final. França, que va jugar a Mèxic com a campiona d’Europa, va mostrar, com ja havia fet en terres espanyoles el 1982, un joc esplèndid, que tampoc li va servir per superar les semifinals. Bèlgica, que havia aconseguit arribar a la final de l’Eurocopa de 1980, tenia llavors la més important generació de futbolistes de la seva història i va obtenir a Mèxic la seva millor classificació. Finalment, pel que respecta a Marroc, els magrebins van ser la primera selecció africana en superar un primera fase mundialista.
Pel contrari, Brasil i Itàlia, en aquell període les dues tricampiones mundials, van decebre. Els sud-americans tenien un gran problema de mentalitat des de la retirada de Pelé i de nou els hi va mancar ofici, en aquell cas per imposar-se a França en quarts de final, en un partit en què els gals van vèncer a la tanda de penals. Pel que respecta a Itàlia, els campions de 1982 van portar a Mèxic un equip molt semblant el del títol conquistat a Espanya i segurament van veure’s perjudicats per un excés de veterania. Igualment França, aleshores en vuitens de final, la va deixar fora del campionat.
En les semifinals, d’una banda Argentina es va desfer (2-0) sense massa complicacions de la revelació Bèlgica, amb dos gols de Maradona. D’altra banda, com ja havia succeït en la penúltima ronda de 1982, el futbol pràctic d’Alemanya va ser superior a la fantasia i el joc vistós de França i els germànics van vèncer el matx (2-0).
La final, que es va jugar a l’estadi Azteca de la capital mexicana, va ser vibrant i estranya al mateix temps. Argentina es va avançar amb dos gols de José Luis Brown, que poc després fitxaria pel Múrcia, i el madridista Jorge Valdano i el resultat de 2 a 0 es va mantenir fins el tram final de l’encontre. Tanmateix, en els últims minuts va aparèixer el tradicional ofici alemany i Karl - Heinz Rummenigge i Rudy Völler van anivellar la balança. No obstant, quan el matx semblava abocat a una pròrroga, on el pla psicològic sens dubte hagués estat del costat germànic, va arribar el 3 a 2 definitiu aconseguit per Jorge Burruchaga.
La selecció espanyola, preparada llavors pel desaparegut Miguel Muñoz, el qual dos anys abans havia portat l’equip a la final de l’Eurocopa, va fer un joc extraordinari, però no va ser capaç de superar els quarts de final, ronda que a partir d’aquell Mundial es va convertir en maleïda fins al títol continental guanyat l’any 2008. En la primera fase, el combinat estatal va perdre, en un bon partit marcat per la polèmica, contra Brasil (1-0) i va vèncer Irlanda del Nord (2-1) i Algèria (3-0), classificant-se com a segona de grup. En vuitens de final va arribar el matx estel·lar dels espanyols, que van imposar-se espectacularment a Dinamarca, una selecció debutant, però que comptava amb un excel·lent planter, en una nit inoblidable de Emilio Butragueño, autor de quatre gols. No obstant, en quarts de finals els de Muñoz van caure a la tanda de penals contra la incòmoda i tàctica Bèlgica. A més de Butragueño, cal destacar en aquell equip jugadors com Andoni Zubizarreta, José Antonio Camacho, Ramon Maria Calderé, Michel González o Julio Salinas.
Sense cap mena de dubte, el Mundial de 1986 serà recordat com el campionat de Diego Armando Maradona (a la foto en l'històric matx contra Anglaterra). L’estrella argentina es va quedar fora a última hora del torneig disputat el 1978, precisament al país sud-americà, i havia tingut un rendiment bastant decebedor en el seu debut a Espanya 1982. A Mèxic, pel contrari, va realitzar un joc extraordinari i espectacular, va marcar quatre gols, un d’ells una autèntica obra d’art contra Anglaterra en quarts de final, i va ser el gran artífex perquè Argentina aconseguís la seva segona corona mundial.
Altres aspectes importants del torneig van ser la competivitat alemanya, malgrat que perdessin la final, el gran joc de França, les sorpreses belga i marroquina o la decadència dels equips de Brasil i Itàlia.
La República Federal Alemanya, com va succeir el 1982, va realitzar un futbol fosc i poc atractiu, però, com també va passar quatre anys abans a Espanya, va arribar fins a la final. França, que va jugar a Mèxic com a campiona d’Europa, va mostrar, com ja havia fet en terres espanyoles el 1982, un joc esplèndid, que tampoc li va servir per superar les semifinals. Bèlgica, que havia aconseguit arribar a la final de l’Eurocopa de 1980, tenia llavors la més important generació de futbolistes de la seva història i va obtenir a Mèxic la seva millor classificació. Finalment, pel que respecta a Marroc, els magrebins van ser la primera selecció africana en superar un primera fase mundialista.
Pel contrari, Brasil i Itàlia, en aquell període les dues tricampiones mundials, van decebre. Els sud-americans tenien un gran problema de mentalitat des de la retirada de Pelé i de nou els hi va mancar ofici, en aquell cas per imposar-se a França en quarts de final, en un partit en què els gals van vèncer a la tanda de penals. Pel que respecta a Itàlia, els campions de 1982 van portar a Mèxic un equip molt semblant el del títol conquistat a Espanya i segurament van veure’s perjudicats per un excés de veterania. Igualment França, aleshores en vuitens de final, la va deixar fora del campionat.
En les semifinals, d’una banda Argentina es va desfer (2-0) sense massa complicacions de la revelació Bèlgica, amb dos gols de Maradona. D’altra banda, com ja havia succeït en la penúltima ronda de 1982, el futbol pràctic d’Alemanya va ser superior a la fantasia i el joc vistós de França i els germànics van vèncer el matx (2-0).
La final, que es va jugar a l’estadi Azteca de la capital mexicana, va ser vibrant i estranya al mateix temps. Argentina es va avançar amb dos gols de José Luis Brown, que poc després fitxaria pel Múrcia, i el madridista Jorge Valdano i el resultat de 2 a 0 es va mantenir fins el tram final de l’encontre. Tanmateix, en els últims minuts va aparèixer el tradicional ofici alemany i Karl - Heinz Rummenigge i Rudy Völler van anivellar la balança. No obstant, quan el matx semblava abocat a una pròrroga, on el pla psicològic sens dubte hagués estat del costat germànic, va arribar el 3 a 2 definitiu aconseguit per Jorge Burruchaga.
No hay comentarios:
Publicar un comentario