Estats Units, país on el Futbol és un esport totalment minoritari, molt lluny de les audiències de què gaudeixen disciplines com Futbol Americà, Bàsquet, Beisbol o Hockei sobre Gel, va organitzar el campionat mundial de 1994. Amb els nord-americans van arribar a la fase final la campiona Alemanya, ja com a país unificat, Aràbia Saudita, Argentina, Bèlgica, Bolívia, Brasil, Bulgària, Camerun, Colòmbia, Corea del Sud, Espanya, Grècia, Holanda, Irlanda, Itàlia, Marroc, Mèxic, Nigèria, Noruega, Romania, Rússia, Suècia i Suïssa. Les dues grans absències en van ser Anglaterra i França, que es quedava fora per segon torneig consecutiu.
La selecció espanyola va disputar als Estats Units el seu cinquè mundial consecutiu. A les ordres del polèmic Javier Clemente, el conjunt estatal, fidel al sistema tàctic del tècnic de Barakaldo, va arribar als quarts de final amb un futbol bastant gris, però força efectiu i pràctic. Espanya, durant la fase de grups, va empatar davant Corea (2-2), en un matx que guanyava per 2 a 0 a manca de només cinc minuts per al final, i contra Alemanya (1-1), mentre que va vèncer (3-1) Bolívia, combinat entrenat per un altre preparador basc, Xabier Azkargorta.
En vuitens de final, l’equip de Clemente no va tenir problemes per batre Suïssa (3-0), però els quarts de final van tornar a ser una fase maleïda per a la selecció estatal. Els espanyols van fer un bon partit contra Itàlia, sense cap mena de dubte el millor del certamen, però van caure ens els darrers minuts d’un matx molt polèmic, per un cop de colze de Mauro Tassotti sobre el llavors madridista Luis Enrique Martínez que l’àrbitre no va veure. Els principals futbolistes de l’equip van ser, entre d’altres, Fernando Hierro, José Luis Pérez Caminero, que en va ser el jugador més destacat, el citat Luis Enrique o representants del Dream Team blaugrana com Andoni Zubizarreta, Albert Ferrer, Sergi Barjuan, Miquel Àngel Nadal, Pep Guardiola, José Mari Bakero, Jon Andoni Goikoetxea, Txiki Begiristáin o Julio Salinas, l’únic futbolista espanyol capaç de marcar en tres mundials diferents.
Altres aspectes que cal destacar del mundial nord-americà són el títol de Brasil, 24 anys després del seu últim campionat guanyat a Mèxic, l’increïble ofici d’Itàlia, les sorprenents Suècia i Bulgària, la decepció d’Alemanya o el drama de Diego Armando Maradona, en particular, i tota Argentina, en general.
Després dels fracassos, més pel que fa als resultats que no pas al joc, en els últims mundials, Brasil va decidir realitzar un canvi important: a més de jugadors de gran qualitat tècnica, com Romário (a la foto amb el trofeu), Bebeto o Cafú, el seleccionador Carlos Alberto Parreira va emportar-se homes de força i físic, molt estranys fins llavors a la Canarinha, com Dunga, Mazinho o Branco. Es va aconseguir l’equilibri idoni i la Seleçao va obtenir el seu quart títol mundial.
Itàlia, dirigida pel mític Arrigo Sacchi, va superar la primera fase com un dels millors tercers de grup, va eliminar Nigèria en vuitens de final a la pròrroga, la qual va ser forçada en el minut 90, i va derrotar Espanya en quarts de final en els darrers instants del partit. L’ofici i la competivitat van mostrar-se espectaculars per part d’un equip que tenia en Roberto Baggio la seva gran estrella.
Suècia i Bulgària en van ser les grans revelacions. Els escandinaus no feien res massa positiu en una copa del món des d’Alemanya 1974 i van tenir el davanter Thomas Brölin com a jugador destacat. Els búlgars no havien superat mai en la seva història una fase de grups i no havien guanyat un sol partit i, després de vèncer la campiona Alemanya, es van plantar en semifinals. Sens dubte, la gran estrella del conjunt de l’est europeu en va ser el barcelonista Hristo Stoitxkov.
Com he comentat, Alemanya va ser eliminada per Bulgària, en la ronda de quarts de final, i va ser, juntament amb Argentina, la principal decepció del certamen. Pel que fa als sud-americans van iniciar el torneig de forma extraordinària, amb un magnífic Maradona, que jugava el seu quart mundial. No obstant, la gran estrella argentina va donar positiu en un control i va haver d’abandonar el campionat. Tota la selecció i tot un país van caure en una profunda depressió, l’Albiceleste va quedar fora en primera ronda i podríem dir que l’equip, encara avui, malgrat haver passat ja 20 anys, no ha pogut superar aquell tràngol.
En semifinals, Brasil i Itàlia ho van tenir complicat per superar respectivament Suècia i Bulgària. Els brasilers ho van aconseguir amb un solitari gol del llavors blaugrana Romário i els italians van vèncer el búlgars 2 a 1, amb dos gols de Baggio i un d’Stoitxkov.
24 anys després de Mèxic, Brasil i Itàlia es van tornar a trobar en una final mundialista. Com va succeir el 1970, Brasil va guanyar, però ho va fer amb molts més problemes que llavors, doncs, després de 120 minuts sense gols, va imposar-se en la tanda de penals. Mai una final havia acabat amb empat a zero, mai havia hagut de recorre’s als penals i potser mai havia estat un matx tan avorrit i soporífer.
La selecció espanyola va disputar als Estats Units el seu cinquè mundial consecutiu. A les ordres del polèmic Javier Clemente, el conjunt estatal, fidel al sistema tàctic del tècnic de Barakaldo, va arribar als quarts de final amb un futbol bastant gris, però força efectiu i pràctic. Espanya, durant la fase de grups, va empatar davant Corea (2-2), en un matx que guanyava per 2 a 0 a manca de només cinc minuts per al final, i contra Alemanya (1-1), mentre que va vèncer (3-1) Bolívia, combinat entrenat per un altre preparador basc, Xabier Azkargorta.
En vuitens de final, l’equip de Clemente no va tenir problemes per batre Suïssa (3-0), però els quarts de final van tornar a ser una fase maleïda per a la selecció estatal. Els espanyols van fer un bon partit contra Itàlia, sense cap mena de dubte el millor del certamen, però van caure ens els darrers minuts d’un matx molt polèmic, per un cop de colze de Mauro Tassotti sobre el llavors madridista Luis Enrique Martínez que l’àrbitre no va veure. Els principals futbolistes de l’equip van ser, entre d’altres, Fernando Hierro, José Luis Pérez Caminero, que en va ser el jugador més destacat, el citat Luis Enrique o representants del Dream Team blaugrana com Andoni Zubizarreta, Albert Ferrer, Sergi Barjuan, Miquel Àngel Nadal, Pep Guardiola, José Mari Bakero, Jon Andoni Goikoetxea, Txiki Begiristáin o Julio Salinas, l’únic futbolista espanyol capaç de marcar en tres mundials diferents.
Altres aspectes que cal destacar del mundial nord-americà són el títol de Brasil, 24 anys després del seu últim campionat guanyat a Mèxic, l’increïble ofici d’Itàlia, les sorprenents Suècia i Bulgària, la decepció d’Alemanya o el drama de Diego Armando Maradona, en particular, i tota Argentina, en general.
Després dels fracassos, més pel que fa als resultats que no pas al joc, en els últims mundials, Brasil va decidir realitzar un canvi important: a més de jugadors de gran qualitat tècnica, com Romário (a la foto amb el trofeu), Bebeto o Cafú, el seleccionador Carlos Alberto Parreira va emportar-se homes de força i físic, molt estranys fins llavors a la Canarinha, com Dunga, Mazinho o Branco. Es va aconseguir l’equilibri idoni i la Seleçao va obtenir el seu quart títol mundial.
Itàlia, dirigida pel mític Arrigo Sacchi, va superar la primera fase com un dels millors tercers de grup, va eliminar Nigèria en vuitens de final a la pròrroga, la qual va ser forçada en el minut 90, i va derrotar Espanya en quarts de final en els darrers instants del partit. L’ofici i la competivitat van mostrar-se espectaculars per part d’un equip que tenia en Roberto Baggio la seva gran estrella.
Suècia i Bulgària en van ser les grans revelacions. Els escandinaus no feien res massa positiu en una copa del món des d’Alemanya 1974 i van tenir el davanter Thomas Brölin com a jugador destacat. Els búlgars no havien superat mai en la seva història una fase de grups i no havien guanyat un sol partit i, després de vèncer la campiona Alemanya, es van plantar en semifinals. Sens dubte, la gran estrella del conjunt de l’est europeu en va ser el barcelonista Hristo Stoitxkov.
Com he comentat, Alemanya va ser eliminada per Bulgària, en la ronda de quarts de final, i va ser, juntament amb Argentina, la principal decepció del certamen. Pel que fa als sud-americans van iniciar el torneig de forma extraordinària, amb un magnífic Maradona, que jugava el seu quart mundial. No obstant, la gran estrella argentina va donar positiu en un control i va haver d’abandonar el campionat. Tota la selecció i tot un país van caure en una profunda depressió, l’Albiceleste va quedar fora en primera ronda i podríem dir que l’equip, encara avui, malgrat haver passat ja 20 anys, no ha pogut superar aquell tràngol.
En semifinals, Brasil i Itàlia ho van tenir complicat per superar respectivament Suècia i Bulgària. Els brasilers ho van aconseguir amb un solitari gol del llavors blaugrana Romário i els italians van vèncer el búlgars 2 a 1, amb dos gols de Baggio i un d’Stoitxkov.
24 anys després de Mèxic, Brasil i Itàlia es van tornar a trobar en una final mundialista. Com va succeir el 1970, Brasil va guanyar, però ho va fer amb molts més problemes que llavors, doncs, després de 120 minuts sense gols, va imposar-se en la tanda de penals. Mai una final havia acabat amb empat a zero, mai havia hagut de recorre’s als penals i potser mai havia estat un matx tan avorrit i soporífer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario