Ara fa dues dècades es van inaugurar els Jocs
Olímpics de Barcelona (a la foto l’espectacle de la Fura dels Baus), els quals
clarament van suposar un abans i un després en la història de la capital de
Catalunya, que arran de l’esdeveniment ha viscut una sèrie de transformacions
espectaculars. Els jocs van ser un gran èxit organitzatiu i també esportiu,
doncs la delegació espanyola va aconseguir 22 medalles, 13 d’elles d’or,
números que continuen sent rècords absoluts, malgrat que ja s’han celebrat des
de llavors quatre olimpíades més. Els grans triomfadors de l’esport espanyol
van ser els següents:
Jordi Arrese (plata en Tennis). El jugador
català, que no s’entenia bé amb el clan format pels Sánchez Vicario, liderats
pel seu peculiar entrenador, el colombià Pato Álvarez, va estar apunt de quedar
fora de la selecció olímpica pel gran any que estava realitzant Carles Costa,
que no havia estat convocat. Tanmateix, Arrese es va mantenir a l’equip i va arribar
a la gran final, mentre els favorits Emilio Sánchez Vicario, plata amb Sergio
Casal a Seül, i Sergi Bruguera, plata individual a Atlanta, es quedaven pel
camí. En una maratoniana final, el tennista barceloní va caure en cinc sets
contra el gegant suís Marc Rosset.
Míriam Blasco (or en Judo). L’esportista
alacantina va arribar als jocs de Barcelona com a vigent campiona del món, per
tant era una de les possibilitats de medalla més clara de la delegació
espanyola. Blasco va complir els pronòstics i es va convertir en la primera
dona espanyola en assolir, pel que fa als jocs d’estiu, un or olímpic i
qualsevol tipus de metall.
Fermín Cacho (or en Atletisme, 1.500 m). S’havia
convertit ja en un digne successor dels mítics José Manuel Abascal i José Luis
González en l’emblemàtica prova dels 1.500, però semblava que els Jocs de
Barcelona arribaven una mica aviat per a l’atleta sorià. No obstant, va
conquistar l’or amb una autoritat extraordinària, en una cursa molt lenta en la
qual va decebre el gran favorit, l’algerià Noureddine Morcelli, campió quatre
anys després a Atlanta, on Cacho va ser plata.
Javier García Chico (bronze en Atletisme, Salt
amb Perxa). El gran “aliat” de García Chico a la final de Salt amb Perxa dels
Jocs de Barcelona va ser el mític Sergei Bubka, doncs l’atleta ucraïnès, que ja
havia guanyat pels pèls l’or a Seül quatre anys abans, va decidir iniciar el
concurs en una alçada ja força respectable i va fer tres nuls, en un actitud que llavors va semblar
una mica prepotent, quedant per la qual cosa eliminat.
García Chico, un home que va tenir una trajectòria molt regular, es va fer amb
el bronze, el gran èxit de la seva carrera.
Martín López Zubero (or en Natació, 200 m
Esquena). Molt poc tenia d’espanyol el petit dels López Zubero, més enllà de
veure’s beneficiat pel pla ADO. A diferència del seu germà David, bronze a
Moscou i nascut a Aragó, encara que de molt petit es va traslladar amb la seva
família als Estats Units, Martín va néixer a Florida i fins i tot li costava
una mica expressar-se en castellà. López Zubero va arribar a Barcelona com a
campió europeu de 100 m i mundial de 200 m, prova en la qual tenia a més el
rècord del món. A la capital catalana, només va poder ser quart en la distància
curta, però va conquistar l’or en la llarga, en una cursa en què va anar de
menys a més.
Manuel Moreno (or en Ciclisme, 1 km en pista). Havien
passat ja alguns dies des de la inauguració dels Jocs i la delegació d’Espanya
no havia guanyat encara cap medalla, creant certa ansietat en l’ambient. El
ciclista andalús Moreno, que va arribar a Barcelona com a campió
mundial, es va adjudicar el primer metall de la representació espanyola, que a
més va ser or.
Almudena Muñoz (or en Judo). Al contrari de la
medalla d’or guanyada per la també judoka Blasco, que no va suposar cap
sorpresa, va ser força inesperat el títol olímpic que va aconseguir la
valenciana Muñoz, que en principi no comptava en els principals pronòstics per
pujar al podi.
Natalia Pascual (plata en Gimnàstica Rítmica). La Rítmica espanyola no explotaria totalment fins a Atlanta 1996, quan
es va conquistar l’or per equips, però a Barcelona ja va arribar la plata de la
gimnasta d’Oriola Natalia Pascual, quan només comptava amb 16 anys. Cansada del
règim espartà que la Federació Espanyola havia imposat durant aquells anys,
l’esportista alacantina va decidir deixar-ho estar molt aviat i ja no va
participar als jocs següents.
Antonio Peñalver (plata en Atletisme, Decatló).
La disciplina del Decatló a penes havia comptat amb tradició a l’atletisme
espanyol i gairebé no n’ha tingut des d’aleshores, però el murcià Peñalver va guanyar
la plata de Barcelona i va ser una de les grans sorpreses espanyoles de
l’esdeveniment. Després de l’inesperat èxit de Montjuïc, poca cosa més va
aconseguir l’atleta, per la qual cosa es va tractar d’un èxit molt aïllat.
Daniel Plaza (or en Atletisme, 20 km Marxa). L’atleta
del Prat de Llobregat, entrenat pel llegendari Jordi Llopart, plata en els 50
km de Moscou, l’any 1980, va ser el primer esportista català i espanyol en
obtenir un or olímpic en Atletisme, dos anys després de ser medalla de plata a
l’Europeu d’Split. Plaza va ser també la primera medalla catalana de Barcelona.
Faustino Reyes (Plata en Boxa). El púgil
andalús, només amb 17 anys, va arribar a la final d’un dels esports olímpics
més modestos, com és el de la Boxa. No obstant, Reyes no va assimilar massa bé
l’èxit de Barcelona i va entrar posteriorment en greus addiccions, de les quals
va poder sortir-ne.
Arantxa Sánchez Vicario (plata en Tennis). Quan
va arribar als Jocs de Barcelona, la tennista barcelonina feia ja tres anys que
havia guanyat, només amb 17 anys, el seu primer Roland Garros, per tant es
tractava d’una esportista consolidada malgrat només comptar amb 20 anys.
Arantxa, que acompanyada de Conchita Martínez també va assolir la plata en
dobles (aconseguiria igualment aquests dos metalls quatre anys més tard a
Atlanta), va perdre la final individual davant la jugadora nord-americana Jennifer
Capriati.
Josep Maria van der Ploeg (or en Vela, classe
Finn). Quatre anys després que el canari José Luis Doreste aconseguís a Seül,
en la prova de Finn, la primera medalla d’or individual de la història olímpica
espanyola, el català Van der Ploeg va obtenir el títol en la mateixa disciplina
arran d’una sèrie de regates molt regulars.
Natàlia Via Dufresne (Plata en Vela, classe
Europa). La regatista catalana, que va estar entre les millors des de la
primera a la darrera sèrie, va fer-se amb la plata en la classe Europa. Quatre
anys més tard, a Atlanta, la seva germana Begonya va pujar també al podi, acompanyada
de la llegendària Theresa Zabell.
Doble Femení (plata en Tennis). Arantxa Sánchez
Vicario i Conchita Martínez es trobaven el 1992 en un dels millors períodes de
la seva carrera i així ho van demostrar a Barcelona quan es van endur la plata,
després de perdre la final contra la parella nord-americana formada per les
hispanes Mary Joe i Gigi Fernández. Quatre anys després, la catalana i
l’aragonesa repetirien metall a Atlanta.
Duo Femení (plata en Vela, classe 470). Theresa
Zabell, una malaguenya nascuda a la localitat anglesa d’Ipswich, i la canària
Patricia Guerra van arribar a Barcelona com a vigents campiones del món i, per
tant, amb la condició de favorites. No van decebre en absolut i les regatistes
es van fer, amb gran autoritat, amb la medalla d’or. Zabell repetiria l’èxit a
Atlanta, aleshores acompanyada de la catalana Begonya Via Dufresne.
Duo Masculí (or en Vela, classe 470). El
mallorquí Jordi Calafat i l’alacantí Kiko Sánchez Luna van dominar amb molta claredat la
classe 470, en la qual espanya ja havia guanyat la plata en els jocs de
Mont-real, el 1976, i l’or a l’esdeveniment organitzat per Los Angeles, el
1984. La delegació estatal va obtenir el doblet de la categoria, doncs, com ja
s’ha indicat, també va conquistar l’or en la regata femenina.
Duo masculí (or en Vela, classe Flying
Dutchman). Els canaris Luis Doreste, un històric regatista que ja havia
aconseguit el títol olímpic a Los Angeles 1984 a la classe 470, i Domingo
Manrique, van pujar al lloc més alt del podi en un classe en què ja s’havia
guanyat la medalla d’or en els jocs de Moscou, portats a terme l’any 1980. El
petit dels Doreste va ser el primer esportista espanyol en conquistar dues
medalles olímpiques, a més totes dues d’or.
Trio Masculí (or en Tir amb Arc). La disciplina
de Tir amb Arc va ser pràcticament un desert a Espanya abans de 1992 i així ha
continuat després, però hi va haver un petit oasi als Jocs de Barcelona, que ja
van tenir a Antonio Rebollo com un dels grans protagonistes de la inauguració.
El trio espanyol es va endur probablement la medalla menys esperada de les 22
assolides per la delegació estatal.
Equip femení (or en Hockei Herba). Un altre del podis inesperats dels jocs
de Barcelona, doncs l’Hockei femení espanyol era pràcticament testimonial fins
aleshores. No obstant, una preparació llarga i profunda va motivar que les
jugadores arribessin a Terrassa en un gran estat de forma, fins el punt de
conquistar l’or contra la potent Alemanya.
Equip Masculí (or en futbol). La història olímpica del futbol espanyol des
d’Anvers 1920, en què es va aconseguir la medalla de plata, era força discreta,
però el 1992 es va reunir, a les ordres de Vicente Miera, una extraordinària
generació de futbolistes formada per homes com Toni Jiménez, Albert Ferrer,
Juanma López, Roberto Solozábal, Pep Guardiola, Alfonso Pérez o Kiko Narváez,
que va ser el gran heroi del la final, en la qual el combinat espanyol es va
imposar a Polònia al Camp Nou. Tots els homes significats, amb excepció de
Toni, van ser després fixes en la selecció absoluta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario