Era l’any 1982, en què espanya va organitzar la Copa del Món, a la qual la selecció de Brasil s’hi va presentar amb un magnífic i extraordinari planter, un dels millors de la història de la Canarinha, potser només superat, pel que fa a la qualitat i classe dels futbolistes, pel gran equip que, encapçalat pel gran Pelé, va conquistar el Mundial de 1970, a Mèxic.
El seleccionador Telé Santana comptava amb homes històrics com Leandro, Óscar, Júnior, Cerezo, Sócrates, Falcao, Zico o Eder, tots ells d’una qualitat tècnica excel•lent. Durant la primera fase del torneig, la Seleçao es va imposar amb molts problemes a la Unió Soviètica, però després es va desfer sense dificultats d’Escòcia i la modesta Nova Zelanda. El joc que havia realitzat el combinat de Santana va ser espectacular i radicalment ofensiu. Ja a la segona fase, Brasil va superar clarament Argentina, vigent campiona del món, la qual tenia un equip molt envellit, amb molts jugadors que havien assolit la corona el 1978 i un Maradona que encara no havia aconseguit explotar plenament el seu enorme talent.
Itàlia, pel contrari, estava donant una pèssima imatge i, malgrat que el seleccionador Enzo Bearzot disposava d’homes de gran qualitat tècnica com Cabrini, Antognoni o Conti, a l’equip mediterrani hi destacaven sobretot aspectes com el físic, la força o la lluita, tenint com a màxim exponent d’aquestes característiques Gentile. La selecció italiana no va ser capaç de vèncer cap dels tres partits de la primera fase del campionat, doncs els va empatar tots contra Polònia, Perú i Camerun, però va poder classificar-se com a segona de grup per darrere el combinat polonès. Ja a la segona fase, Itàlia va millorar ostensiblement davant Argentina, a qui va poder superar en un notable matx dels transalpins.
Per tant, Brasil i Itàlia es trobaven en el xoc que tancava la segona lligueta amb igualtat de punts, però la Canarinha tenia al seu favor el goal – average general, per la qual cosa en tenia prou amb un empat. L’encontre va tenir com a escenari el ja desaparegut estadi de Sarrià de Barcelona i aviat es va poder observar que el partit no seria cap tràmit per a Brasil, sobretot quan Rossi, que fins aleshores no havia marcat cap gol al torneig i que pràcticament no hi havia fet res de positiu, va avançar l’Squadra Azzurra.
No obstant, un gran gol del ja desaparegut Sócrates va situar l’empat al marcador, encara que Rossi va tornar a posar per davant Itàlia. Amb un altra anotació espectacular, Falcao va igualar novament l’enfrontament, però Rossi estava decidit a fer història i el davanter centre transalpí va aconseguir un hat – trick que va donar sorprenentment la classificació a Itàlia, que conquistaria dies més tard el campionat al Santiago Bernabéu de Madrid.
Pel que fa a Brasil, tot va canviar aquell 5 de juliol de 1982, en la pitjor decepció de l’afecció brasilera després del Maracanazo de 1950, quan la Seleçao va caure a la final de la Copa del Món contra Uruguai. Al país sud-americà es va arribar a la conclusió que el futbol havia canviat molt des de 1970 i que era necessari, en primer lloc, disposar d’un gran porter, i, en segon lloc, de jugadors físics i lluitadors. No és estrany, doncs, que des de llavors la Canarinha hagi tingut fantàstics porters com Taffarel, Ricardo, Dida o Júlio César, així com futbolistes treballadors com Dunga, Mazinho, Mauro Silva, Kléberson o Gilberto Silva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario