A diferència d’allò que va succeir a l’Eurocopa de l’any 2008, amb Luis Aragonés com a seleccionador, i amb menor mesura al Mundial de Sud-àfrica, ja amb Vicente del Bosque a la banqueta, Espanya, pel que es va poder veure en els partits de la fase de grups, va arribar a l’Europeu de Polònia i Ucraïna aparentment cansada i esgotada, particularment també quant a homes claus, com van ser els casos de Xavi Hernández, un jugador bàsic en els esquemes dels equips espanyols, o David Silva.
Malgrat tot, amb moltes dosis d’experiència, ofici i mentalitat guanyadora, la selecció espanyola va acabar la primera fase del torneig com a primera de grup després d’empatar el primer partit amb Itàlia (1-1), vèncer clarament Irlanda (4-0), segurament l’equip més dèbil dels 16 participants, i superar amb moltes dificultats una combativa i valenta Croàcia (1-0), que ha donat una imatge més positiva que la de conjunts que van superar la fase de grups, com Txèquia, Grècia o Anglaterra.
En quarts de final Espanya es va trobar la nova França de Laurent Blanc, qui va realitzar una important renovació arran del desastre i la vergonya del Mundial de Sud-àfrica. Penso que Blanc, un home amb una fèrria personalitat, va tenir massa respecte, fins i tot diria que por, a l’equip espanyol, i va sortir amb moltes precaucions a jugar-li a l’esquadra de Del Bosque, fent la sensació que tenia molt poques esperances de superar el rival. Espanya, sense realitzar un gran partit, va guanyar (2-0) gràcies a dos gols de Xabi Alonso.
A diferència d’allò que va fer Blanc en quarts, Paulo Bento, el seleccionador portuguès, va tenir en semifinals fe i confiança en la possibilitat de poder sorprendre el combinat espanyol, amb una tàctica que va donar multitud de problemes als jugadors de Del Bosque, que només van ser clarament superiors a la pròrroga, quan la selecció lusitana es trobava molt cansada arran d’haver efectuat un gran esforç durant els 90 minuts reglamentaris. Després de 120 minuts sense gols, l’experiència espanyola va ser clau a la tanda de penals.
La final va ser una història molt diferent, per diferents factors, com ara el gran matx realitzat per Xavi, que fins llavors havia tingut un rendiment molt discret al torneig; el joc generalitzat d’Espanya, que va ser més semblant que mai, malgrat la presència del doble pivot al centre del camp, a l’empleat pel millor FC Barcelona de la història, o la valentia d’una Itàlia que va sortir a l’estadi Olímpic de Kiev amb un equip força tècnic i ofensiu, a diferència del que havia fet en l’enfrontament de la fase inicial. Espanya va vèncer per un contundent 4 a 0, amb gols de Silva, Jordi Alba, la gran revelació del campionat i l’únic titular que no havia estat fa dos anys a Sud-àfrica; Fernando Torres i Juan Mata.
Del Bosque va comptar amb un onze tipus molt definit excepte pel que fa a la demarcació de teòric davanter centre, malgrat que l’aposta per un mitja punta com Cesc Fàbregas va ser la preferida per al tècnic salmantí. La resta de l’equip va estar formada pel capità Iker Casillas a la porteria; Álvaro Arbeloa, un recuperat Gerard Piqué, un excel•lent Sergio Ramos i Alba en defensa; Sergio Busquets i Alonso en el doble pivot al centre del camp i Silva, Xavi i un gran Andrés Iniesta (foto), elegit el millor futbolista del certamen, a les mitges puntes. Altres homes que van disposar de minuts van ser Javi Martínez, Santi Cazorla, Mata, Jesús Navas, Pedro Rodríguez, Álvaro Negredo i Fernando Torres, que malgrat ser poques vegades titular, ha aconseguit el trofeu de màxim anotador. S’han quedat sense debutar al torneig els dos porters suplents, Pepe Reina i Víctor Valdés, a més de Juanfran Torres, Raúl Albiol i, sorprenentment, Fernando Llorente, que sembla que va arribar a l’Eurocopa força passat de forma.
No hay comentarios:
Publicar un comentario