La baixa forma de Víctor Valdés (foto). El que per mi és el millor porter de la història del FC Barcelona, per davant de mites com Antoni Ramallets, Francisco Javier Urruti o Andoni Zubizarreta, i que tantes vegades ha salvat al seu equip, es troba en un moment de forma bastant delicat, situació que va començar al final de la temporada passada.
Les baixes. No hi ha dubte que les continuades baixes dels dos centrals teòricament titulars, Carles Puyol i Gerard Piqué, a més de la malaltia d’Eric Abidal, un home que podia actuar tant de central com de lateral esquerre, són clau per explicar els problemes defensius de l’equip.
El mal moment de Dani Alves. Pel que fa als jugadors del Pep Team, s’ha parlat molt d’homes com Xavi Hernández, Andrés Iniesta i sobretot Leo Messi, però el lateral dret brasiler va ser-ne també un futbolista bàsic. Alves, que igualment es troba lesionat, no passa pel seu millor moment.
Centrals que no ho eren. Pep Guardiola ja va haver d’utilitzar, durant la seva primera temporada d’entrenador barcelonista, l’ivorià Touré Yaya com a central, i en aquesta posició va jugar tant la final de la Copa del Rei com de la Lliga de Campions, totes dues amb un rendiment extraordinari. Posteriorment, el tècnic de Santpedor, a qui no li va convèncer Sergio Busquets en la demarcació, va col•locar Javier Mascherano al centre de la defensa, el qual ha rendit de forma molt satisfactòria fins el moment. Tanmateix, l’argentí tampoc es troba actualment en el seu millor moment, el recent fitxatge Alex Song no s’acaba d’adaptar al lloc i l’aposta d’Adriano Correia, malgrat el seu bon clàssic, sembla que només pot ser una mesura puntual.
Línies molt separades. Durant bona part del Pep Team, el Barça va jugar amb les tres línies molt juntes. D’aquesta manera, quan els davanters perdien la pilota, els centrecampistes es trobaven a sobre del jugador que havia aconseguit la recuperació de l’esfèric, i el mateix feien els defenses quan la possessió acabava a la medul•lar. Ara les línies estan més separades i els futbolistes contraris disposen de més espais.
Els condicionaments de l’alineació de Cesc Fàbregas. Quan es va fitxar el centrecampista maresmenc, alguns van comentar que Cesc estava destinat a ser el substitut de Xavi Hernández, però les diferències de joc del jugador d’Arenys de Mar i el veterà migcampista egarenc són molt clares. Quan Fàbregas es troba sobre el camp, el futbol de l’equip de Tito Vilanova és més vertical i ràpid, però força més arriscat.
Pèrdues de pilota al mig del camp. Aquest punt està bastant relacionat amb l’anterior: si el joc és més directe i accelerat, el risc de perdre la possessió de la pilota és més alt i aquest fet provoca múltiples contraatacs.
Cansament psíquic. Hi ha futbolistes del conjunt blaugrana que porten un munt de partits jugats els darrers anys, tant amb el Barça com amb les seves respectives seleccions. En cap moment s’ha observat desmotivació, autocomplaença o aburgesament, les característiques que tant van representar el Barcelona de Frank Rijkaard els dos últims anys. No obstant, alguns jugadors, els quals han conquistat també innumerables títols, poden notar un important cansament psíquic i mental, més que no pas físic, que potser seria el més lògic.
Necessitat de canviar coses. Durant les seves quatre temporades com a preparador blaugrana, Guardiola mai va romandre immòbil i va anar canviant algunes coses, sobretot l’exercici passat quan va decidir moltes vegades tornar a la defensa de tres de l’era de Johan Cruyff. L’estudi dels entrenadors contraris al Pep Team va obligar al tècnic bagenc a reinventar a poc a poc l’equip. Ara Vilanova està fent una cosa semblant, fins i tot més trencadora, i els jugadors segurament necessiten una mica de temps per assimilar les noves variants.
Els pocs centímetres. La gran majoria de jugadors del Barça, i entre ells alguns defenses, compten amb una estatura més aviat baixa. Les jugades estratègiques a pilota aturada, com faltes i còrners, suposen un perill constant per a la porteria de Valdés.
No hay comentarios:
Publicar un comentario