El passat 23 de gener, de forma fulminant i sorprenent, Sandro Rosell va presentar la seva dimissió com a president del FC Barcelona. Després de només tres anys i mig al càrrec, Rosell no va poder superar el fet de tenir la possibilitat de ser imputat pel cas del polèmic contracte de Neymar, el qual ha arribat als jutjats mitjançant una denúncia d’un soci de la institució catalana.
Durant la seva curta etapa com a màxim dirigent de la societat barcelonista, Rosell s’ha vist involucrat en continuades polèmiques: la retirada de la presidència d’honor a Johan Cruyff, la denúncia a Joan Laporta i part dels seus directius, la publicitat de Quatar, el retorn d’alguns violents a les grades del Camp Nou, la manca d’entesa amb Pep Guardiola, la no renovació d’Eric Abidal, el fet de fer pagar entrada als infants per acudir al Camp Nou o, finalment, el ja citat fitxatge de Neymar.
Deixant de banda aquests afers, penso que un dels grans problemes de Rosell ha estat el seu intervencionisme en aspectes esportius, fet que ja va demostrar en la seva etapa com a vicepresident de Laporta, que aleshores va impedir que Sandro destituís Frank Rijkaard com a entrenador.
Quan Rosell es va convertir, en les eleccions de l’any 2010, en el president més votat de la història del club blaugrana, es va trobar un equip campió, guanyador i el qual era l’admiració del món sencer. Des de què Laporta i el seu director esportiu Txiki Begiristáin van prendre l’arriscada i valenta decisió, l’estiu de l’any 2008, de convertir el jove i inexpert Guardiola en entrenador, malgrat que molts directius preferien José Mourinho per ocupar la banqueta del Camp Nou, el Barça havia aconseguit conquistar, només en dues campanyes i mitjançant un futbol espectacular, dos campionats de Lliga, una Copa del Rei, dues Supercopes d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs.
En un principi, Sandro va decidir continuar la política esportiva que es va trobar i les conseqüències van ser molt positives, doncs durant el primer exercici de Rosell com a president, el club va assolir la Lliga, la Supercopa d’Espanya i la Champions League, mentre que en el transcurs de la segona temporada van arribar la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs.
No obstant, el president devia observar que aquell no era el “seu” Barça i la situació va començar a canviar la campanya 2011/2012, la darrera de Guardiola com a entrenador i en la qual els resultats, després d’obtenir l’equip de forma brillant el Mundial a Yokohama, van començar a ser molt irregulars. Les relacions entre Sandro i Pep es van deteriorar de manera important, sobretot quan el tècnic va expressar públicament no estar d’acord amb la denúncia contra Laporta i alguns dels seus directius per la gestió econòmica que aquests havien portat a terme.
Malgrat que el substitut de Guardiola en va ser Tito Vilanova, principal ajudant del preparador de Santpedor els anteriors cinc anys, podríem dir que aquest moment va significar el punt de partida de la construcció del Barça de Rosell, que ha pres decisions personals i unilaterals com el fitxatge de Neymar, el davanter brasiler que fa uns anys semblava molt a prop del Real Madrid i el contracte del qual ha acabat suposant la seva dimissió, o l'adquisició de l’entrenador argentí Gerardo Tata Martino com a recanvi de Vilanova, que va haver de renunciar al càrrec, per malaltia, el passat més de juliol.
Ignoro com hagués acabat el Barça de Sandro o si aquest tindrà ara continuïtat, doncs el nou president, Josep Maria Bartomeu, és un íntim amic i un home de la seva total confiança, fet que pot garantir el procés esportiu del club, sense oblidar que Rosell podria seguir exercint una important influència des de l’ombra. Allò que si es pot assegurar, encara que les causes no són totes atribuïbles al ja expresident, és que fa dos anys el club blaugrana era indiscutiblement el millor equip del món i que en aquests moments sembla trobar-se bastant lluny del Bayern de Munic, al qual precisament dirigeix Guardiola, mentre que entitats com Real Madrid, Atlético de Madrid, Borussia de Dortmund, Chelsea, Manchester City, el pròxim rival del Barça a la Lliga de campions, o París Saint – Germain compten amb un nivell, com a mínim, similar al del conjunt barcelonista.
Josep Lluís Núñez, la figura del qual ha rehabilitat abastament Rosell, en alguns aspectes amb justícia, va ser durant els seus primers 10 anys com a màxim dirigent de la institució catalana un president intervencionista (fitxatges unilaterals de futbolistes com Schuster, Salva o Amarilla) i els resultats va ser força pobres. Quan el constructor es va limitar a gestionar el club i va lliurar les decisions esportives a Cruyff, l’equip va passar per una de les millors èpoques de la seva història.
No hay comentarios:
Publicar un comentario