El passat 7 d’abril es van complir quatre dècades de l’històric títol de la Lliga del FC Barcelona corresponent a la temporada 1973 / 1974, aconseguit a l’estadi del Molinón de Gijón quan encara restaven cinc jornades per finalitzar la competició. En aquest bloc he parlat ja vàries vegades del fitxatge de Johan Cruyff, la gran estrella d’aquell equip, o de l’inoblidable 0 a 5 al Santiago Bernabéu, per la qual cosa prefereixo exposar la llarguíssima travessa del desert que va haver de realitzar l’entitat catalana, que aquell any 1974 va trobar un petit oasi de calma.
El 24 de setembre de l’any 1957, dia de la festivitat de la Mercè, es va inaugurar el Camp Nou. El nou escenari es va convertir en un dels millors estadis del món, potser només superat pel mític Maracaná de Rio de Janeiro, però la instal•lació va suposar un important esforç econòmic per part de la directiva que presidia Lluís Miró Sans. Per aquest motiu, el seu successor, Enric Llaudet, es va veure obligat a traspassar Luis Suárez a l’Inter de Milà.
La marxa del centrecampista gallec, elegit millor futbolista europeu de 1960, unida a la dolorosa derrota a la final de la Copa d’Europa de 1961, a Berna contra el Benfica, i a la retirada de jugadors llegendaris com Antoni Ramallets i Laszlo Kubala, van motivar una de les pitjors crisis que es recorden en la història de la institució barcelonista, que va estar 14 anys sense guanyar el títol de Lliga.
Quan el Barça va conquistar el campionat 1973 / 1974, molts socis i afeccionats del club esperaven una continuïtat d’èxits, especialment perquè l’equip comptava amb Cruyff, l’indiscutible millor futbolista del món en aquell període. No obstant, el vertiginós descens en el rendiment de l’estrella holandesa va motivar una nova època presidida per la crisi.
El Barcelona va estar 11 anys més sense assolir l’anomenat torneig de la regularitat, el qual s’aconseguiria l’exercici 1984 / 1985, en una temporada que no feia presagiar res de bo perquè s’havia traspassat Diego Armando Maradona al Nàpols, a penes s’havia portat a terme cap fitxatge i el president Josep Lluís Núñez li havia donat el lloc d’entrenador al desconegut tècnic anglès Terry Venables. Tanmateix, amb un extraordinari Bernd Schuster, l’equip es va endur el títol amb molta claredat.
Tampoc aquell triomf va tenir continuïtat i el club hauria d’esperar al retorn de Cruyff, aquell cop com a entrenador, per aconseguir la llargament esperada regularitat. Mentrestant, la societat barcelonista va viure una de les crisis socials i esportives més importants de la seva història recent arrel de perdre de forma molt trista la final de la Copa d’Europa de 1986, a Sevilla davant l’Steaua de Bucarest, del greu enfrontament entre Núñez i Schuster, que acabaria fitxant pel Real Madrid, o del patètic Motí de l’Hesperia, quan la plantilla blaugrana va demanar la dimissió del president.
En resum, el club va aconseguir només dos campionats de Lliga entre 1961 i 1990, doncs Cruyff no obtindria el primer dels seus quatre títols consecutius fins l’any 1991.
No hay comentarios:
Publicar un comentario