Per començar aquest article, vull deixar clar que, per vàries raons, no considero Gerardo Martino el tècnic idoni per a un club tan complicat com és el FC Barcelona, encara que, amb un any d’experiència que ha sigut tot un “màster” futbolístic, potser si podria ser l’entrenador adient de cara al pròxim exercici.
Han estat força les coses que no m’han agradat del Tata aquesta temporada, com per exemple posar en pràctica variants tàctiques molt allunyades de l’anomenada filosofia Barça, fer de vegades unes rotacions estranyes, doncs aquestes eren realitzades, com a Anoeta, prèviament a una setmana poc densa d’enfrontaments, o la seva escassa capacitat de reacció davant xocs adversos, com el ja significat de Sant Sebastià o el del Nuevo Zorrilla de Valladolid.
No obstant, una cosa és no està d’acord amb la tasca d’un entrenador i una altra molt diferent és menystenir la seva qualitat, fet que ja els hi va succeir a altres dos entrenadors barcelonistes: Bobby Robson i Louis van Gaal, que com Martino, van ser molt criticats per l’entorn dominat, podríem dir, per les figures de Johan Cruyff i Joan Laporta.
L’anglès Robson va tenir la complicada missió de substituir l’any 1996 Cruyff, després de vuit anys d’aquest com a entrenador de l’entitat catalana, en què per exemple va guanyar quatre campionats de Lliga consecutius i la primera Copa d’Europa en la història de la societat barcelonista. El ja desaparegut tècnic britànic, que era a més amic personal del llavors president Josep Lluís Núñez, va haver de suportar un entorn molt polèmic i pràcticament irrespirable en l’única temporada en què va asseure’s a la banqueta del Camp Nou, doncs l’ambient estava molt tens des de què el constructor va decidir destituir l’entrenador holandès a finals de la temporada 1995/1996. A Robson no només se li va posar en dubte la seva capacitat per dirigir el Barça (anteriorment havia triomfat en clubs com Ipswich Town, amb qui va assolir la Copa de la UEFA; PSV Eindhoven, Sporting Clube i Porto i havia portat la selecció anglesa a les semifinals del Mundial de 1990), sinó que fins i tot es va insinuar que bevia massa alcohol. Malgrat tot, el preparador anglès va obtenir tres títols: Copa del Rei, Supercopa d’Espanya i Recopa.
Si la situació amb Robson va ser terrible, molt pitjor van anar les coses encara amb el seu successor, l’holandès Van Gaal. És cert que l’entrenador neerlandès, segurament mal aconsellat, va cometre greus errors com criticar de forma enèrgica la democràtica decisió de la plataforma opositora l’Elefant Blau, comandada per Laporta, de presentar una moció de censura contra Núñez o d’enfrontar-se sense complexos a una part de la premsa esportiva barcelonina. Tanmateix, el que va haver de suportar Van Gaal durant la seva primera etapa a la institució, concretament de tres anys (1997 – 2000), va ser alguns cops força humiliant. A pesar de comptar amb un entorn gairebé insuportable, va conquistar dues Lligues, una Copa del Rei i una Supercopa d’Europa, destacant el doblet Lliga / Copa de 1998, el primer de l’entitat des de 1959.
No obstant, s’ha de dir que aquests fets també s’han produït en sentit contrari i no podem oblidar que l’entorn nuñista al seu dia va menysprear una mica Frank Rijkaard, de qui es deia que no tenia prou caràcter per ser entrenador del Barça, o Pep Guardiola, que, durant els seus inicis al càrrec, va rebre el sobrenom de “becari”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario