Per començar aquest article, vull deixar ben clar que la meva opinió de com ha de jugar el FC Barcelona no ha canviat en absolut i segueixo pensant que l’equip ha de conservar la filosofia que tants èxits, títols i prestigi li han donat en el darrer quart de segle, però crec igualment que poden portar-se a terme algunes variacions, encara que aquestes només siguin puntuals, i que Luis Enrique Martínez hauria de ser fidel al seu estil i no trair-lo, com potser va fer el passat dissabte al Santiago Bernabéu. Del contrari, el millor que podria fer el tècnic asturià és deixar-ho estar.
L’any 2000, el mateix any en què Josep Lluís Núñez va dimitir com a president del FC Barcelona, després de 22 anys de mandat, i en què Joan Gaspart va guanyar les eleccions, Llorenç Serra Ferrer va ser designat nou entrenador del club català. El tècnic mallorquí, malgrat haver manifestat en més d’una ocasió la seva admiració per Johan Cruyff, era un preparador que s’havia caracteritzat, tant en les diferents etapes al Mallorca com en la primera experiència al Betis, per un futbol de caire més aviat conservador i marcat per un 4 – 4 – 2.
Tanmateix, l'entrenador illenc, quan va arribar al Barça, va voler adoptar els mètodes de Cruyff i els resultats van ser força negatius, fins el punt que Serra Ferrer va ser cessat del seu càrrec en la part final de la temporada 2000 / 2001 i substituït per Carles Rexach, que estava ocupant la direcció tècnica de l’entitat.
Luis Enrique va arribar el passat estiu al Camp Nou amb algunes idees molt clares: sense renunciar a l’estil, en primer lloc, va voler introduir més força, físic i centímetres al planter barcelonista, amb la incorporació de jugadors com Thomas Vermaelen, Jérémy Mathieu i Ivan Rakitic; en segon lloc, va demanar el fitxatge d’un nou amb mobilitat com l’uruguaià Luis Suárez; en tercer lloc, va atorgar les bandes als laterals, normalment Dani Alves per la dreta i Jordi Alba per l’esquerra; en quart lloc, va treure protagonisme a Xavi Hernández, que va estar molt a prop de deixar el club, i, finalment, en cinquè lloc, va ajuntar els cracks ofensius, endarrerint una mica la posició de Messi, amb la intenció d’evitar que, com va succeir la temporada passada amb Gerardo Tata Martino, l’estrella argentina i Neymar da Silva a penes es trobessin sobre el terreny de joc.
L’entrenador asturià va ser fidel a aquest dibuix tàctic fins que el Barça va sumar la primera derrota de la temporada al Parc dels Prínceps de París contra el PSG, en encontre de la fase de grups de la Lliga de Campions. Potser per aquest motiu, el tècnic barcelonista va donar la responsabilitat del clàssic a la vella guàrdia, amb el simbòlic trio de migcampistes format per Sergio Busquets, Xavi i Andrés Iniesta, que han donat molts dies de glòria al club, però que cap dels tres, que porten un munt de partits jugats els últims anys, es troben en la seva millor forma.
Si bé és cert que no tinc plena confiança en els canvis que Luis Enrique vol introduir en la filosofia blaugrana, tinc molt clara una cosa: ha estat l’entrenador elegit per la direcció tècnica i, per tant, ha de tenir tota la llibertat per realitzar aquelles variacions en què cregui fermament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario