El FC Barcelona, després del desastre d’Anoeta, va guanyar 11 partits de forma consecutiva i va oferir un joc bastant convincent, encara que amb alguna característica allunyada de la tradicional filosofia de joc que ha exhibit el club els darrers temps, com l’evident pèrdua de transcendència del centre del camp, convertida pràcticament en una línia de transició, en benefici de la davantera.
El passat dissabte, i de manera inesperada, es va tallar l’excel•lent ratxa de resultats de l’equip de Luis Enrique Martínez, després que el conjunt blaugrana fos superat pel Màlaga al Camp Nou en partit de Lliga. Per tant, pot semblar bastant oportunista que hagi decidit escriure aquest article arran de la derrota (també l’edito dos dies més tard de la victòria a l’estadi del Manchester City a la Lliga de Campions, amb una primera part magistral), però ho faig així perquè observo que aquest Barça està massa condicionat al rendiment, i fins i tot a l’estat anímic, de la seva estrella Leo Messi (foto), en particular, i del trident ofensiu que l’astre argentí forma amb l’uruguaià Luis Suárez i el brasiler Neymar da Silva.
Aquest fet em recorda a altres èpoques de l’entitat catalana, precisament no massa positives, en què el bloc barcelonista depenia en excés d’estrelles com Johan Cruyff, Bernd Schuster, Diego Armando Maradona o Rivaldo Vítor Borba, amb l’inconvenient que quan un d’aquets futbolistes es lesionava, era sancionat o es trobava en un estat baix de forma, l’equip se’n ressentia de forma molt clara.
L'extraordinària reacció del Barça actual va coincidir amb el retorn de Messi al seu millor nivell, tant esportiu com anímic, sense oblidar el fantàstic rendiment de Neymar o el treball realitzat per Suárez. Curiosament, la relliscada davant el Màlaga va tenir lloc en un mal partit dels tres atacants, de manera especial de l’argentí.
Algú podria dir, i no li faltaria certa part de raó, que el Barça de Pep Guardiola no hauria aconseguit 14 de 19 títols sense la presència de Messi. És possible que aquell meravellós equip no hagués assolit els mateixos campionats, però sincerament crec que com a mínim si s’hi hauria acostat perquè aquell grup tenia altres jugadors bàsics, en altres línies del terreny de joc, essencialment Xavi Hernández i Andrés Iniesta, que van integrar, juntament amb Sergio Busquets, un dels millors centres del camp de la història del futbol. Moltes de les fites que individualment va aconseguir llavors Messi, sens dubte els hi deu amb bona part als migcampistes de Terrassa i Fuentealbilla.
No hay comentarios:
Publicar un comentario