L’any 2003, Joan Laporta va vèncer en les eleccions
del FC Barcelona, moment en què el llavors vicepresident esportiu Sandro Rosell
va fitxar Ronaldinho, que portava dos anys al París Saint – Germain. El
brasiler, que encara era un projecte d’estrella, va preferir venir al Camp Nou
malgrat comptar amb ofertes superiors de Manchester United i Real Madrid.
El Barça estava aleshores sumit en una profunda crisi,
la qual havia tingut lloc a partir de l’any 2000, quan va dimitir Josep Lluís
Núñez, després de 22 anys de presidència, i va guanyar els comicis el seu
vicepresident Joan Gaspart. El club català portava quatre temporades sense
conquistar cap títol oficial, a les quals s’hi va sumar la primera del mandat
de Laporta.
Tres anys més tard, l’any 2006, el conjunt blaugrana,
sota la direcció de l’entrenador holandès Frank Rijkaard, havia assolit dos
campionats de Lliga, dues Supercopes d’Espanya i una Lliga de Campions, la
segona Copa d’Europa en la història de l’entitat, guanyada a l’estadi Saint –
Denis de París.
En aquell canvi de tendència tan espectacular que va
tenir lloc al Barça, hi van jugar un paper importantíssim Laporta, Rijkaard i
futbolistes com Samuel Eto’o o els encara secundaris (prendrien el protagonisme
a partir de l’any 2008 amb Pep Guardiola d’entrenador) Víctor Valdés, el capità
Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta o un joveníssim Leo Messi.
Tanmateix, el gran protagonista d’aquell període estel·lar blaugrana va ser el
Gaucho.
Ronaldinho, que va obtenir la Pilota d’Or l’any 2005,
es va convertir llavors en l’indiscutible millor futbolista del món, amb
jugades, passades, assistències i gols que van donar la volta al món. Es podria
dir que Rony, de no haver existit Messi, el seu deixeble al vestidor del Camp
Nou, seria avui considerat el millor jugador de la història de la institució
catalana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario