La setmana passada, davant la monumental sorpresa de
tots plegats, Zinedine Zidane va anunciar la seva dimissió com a entrenador del
Real Madrid, club al qual, en només dos anys i mig, li ha donat una Lliga, una
Supercopa d’Espanya, dues Supercopes d’Europa, dos Mundials de Clubs i, el més
important i espectacular, tres Lligues de Campions de forma consecutiva.
Zidane potser no ha estat el millor entrenador dels
últims anys, si parlem, per exemple, d’aspectes tàctics o de lectura dels
partits, encara que n’ha aprés de forma considerable amb el pas del temps,
però la seva personalitat, un carisma extraordinari i el fet d’haver estat un
dels millors futbolistes de la història, va transmetre un profund respecte al
sempre complicat vestidor del Santiago Bernabéu, que mai va acabar d’acceptar
Rafa Benítez, l’antecessor del tècnic francès.
L’entrenador francès ha estat clau també per altres
causes: convèncer Cristiano Ronaldo de què no cal jugar-ho tot, fet que ha
permès al portuguès donar un gran rendiment a la Champions League; donar
equilibri a l’equip amb la suplència de Gareth Bale, un dels galàctics de
Florentino Pérez, i l’entrada d’Isco Alarcón o donar plena confiança a
futbolistes teòricament suplents com Nacho Hernández, Mateo Kovacic, el mateix
Isco, Marco Asensio o Lucas Vázquez.
Amb la marxa de Zidane, que podria tenir sobre la
taula una gran oferta de Quatar, alguns maldecaps amenacen l’entitat
madridista: encertar amb el nou entrenador, la possibilitat que els futbolistes
tornin a convertir-se en els amos del vestidor i el que penso que és el més
perillós, que el president Florentino Pérez torni a ser el virtual secretari tècnic del club.
No hay comentarios:
Publicar un comentario