MUNDIAL 2018: GRANS AMB PROBLEMES

Després de la primera jornada de la fase de grups, dels set favorits per endur-se la corona mundial – Alemanya, Argentina, Bèlgica, Brasil, Espanya, França i Portugal – només els equips de Robert Martínez i Didier Deschamps han aconseguit la victòria i tan sols els mateixos belgues i el combinat de Fernando Hierro han convençut amb el seu joc.

Alemanya. Fidel al seu sistema, Joachim Löw no va renunciar contra Mèxic a portar la iniciativa i a realitzar un joc de toc i combinació, però el vigent campió mundial es va estavellar una i altra vegada davant el dispositiu defensiu utilitzat per Juan Carlos Osorio. Hi observo tres problemes en l’equip germànic: dos centrals lents, grans i molt semblants (Boateng i Hummels), homes veterans que encara són massa decisius, com Neuer (no s’entén perquè Ter Stegen no va ser titular després que el porter del Bayern no hagi jugat cap partit amb el seu club aquesta passada temporada), els mateixos Boateng i Hummels, Kroos, Özil i Müller, i la manca d’un important referent al davant, com ho van ser al seu dia Seeler, Müller, Bierhoff o Klose, doncs Werner compta amb molt poca experiència. 

Argentina. Després del seu pobríssim debut davant la inexperta i debutant Islàndia, es poden afirmar els problemes ja clàssics de l’Albiceleste: un Jorge Sampaoli que no sembla fidel al seu llibre d’estil, una línia del centre del camp escassament creativa, un equip molt descompensat, doncs els millors jugadors de la selecció sud-americana són quasi tots mitges puntes o davanters (Di María, Messi, Dybala, Agüero i Higüaín), i un Messi que, a part d’estar molt sol, encara no ha assolit amb l’equip nacional, almenys de forma regular, l’espirit de lideratge necessari.

Bèlgica. El bloc del Noguerenc Robert Martinez ha tingut un bon debut a la Copa del Món, però s’ha de tenir en compte que el seu primer rival ha estat la debutant i molt modesta Panamà, potser, amb Aràbia Saudita, la selecció més feble de les 32 que han arribat a Rússia. De totes maneres, els belgues ho tenen tot: un magnífic porter (Courtois), una experimentadíssima defensa (Anderweireld, Kompany, Vermaelen o Vertonghen), centrecampistes de gran qualitat (Fellaini o De Bruyne), un dels millors futbolistes europeus (Hazard) i força gol al davant (Mertens i Lukaku).

Brasil. Si he de ser sincer, i malgrat que considero Suïssa una bona selecció, pensava que la Canarinha no tindria problemes per batre el conjunt helvètic, que va arrencar un empat molt meritori. Els inconvenients que veig en la Seleçao, que segueixo considerant la principal favorita del torneig, són el conservadorisme del seu preparador Tite (foto), un doble pivot al centre del camp, format pel madridista Casemiro i el barcelonista Paulinho, massa físic i que la seva estrella, Neymar, no es troba encara al 100% després d’una greu lesió.

Espanya. Després del terratrèmol que va viure la selecció espanyola arran de la destitució de Julen Lopetegui, després que aquest arribés a un acord amb el Real Madrid, es pot considerar positiu l’empat que el grup que ara dirigeix Hierro va obtenir davant la campiona d’Europa Portugal. Com ja era d’esperar, el centre del camp, amb jugadors com Busquets, Koke, Thiago, Silva, Iniesta i Isco, va funcionar de forma extraordinària i, malgrat que era un dels grans dubtes de l’equip estatal, Costa va fer un gran encontre. El pitjor de tot, la manca de concentració de Nacho, De Gea i Piqué que va ocasionar el hat trick de Cristiano Ronaldo. 

França. El bloc de Deschamps ha estat l’únic favorit, amb Bèlgica, que ha assolit la victòria en la primera jornada del campionat, però ho va fer fonamentalment gràcies al controvertit VAR i va oferir un munt de dubtes contra la modesta Austràlia. Umtiti, com ja va mostrar al final de la passada temporada amb el FC Barcelona, no va estar encertat en una jugada clau, la de l’empat australià; el centre del camp continua, al meu parer, sent excessivament físic i, al davant, no va acabar de funcionar l’estel·lar trident format per Dembélé, Mbappé i Griezmann, aquest potser afectat  pel serial que ha protagonitzat les últimes setmanes.

Portugal. L’actual campió d’Europa, l’equip de Fernando Santos, va demostrar contra Espanya dues coses: comptar amb un estel·lar Ronaldo, un futbolista cada cop mentalment més fort que es va estrenar amb tres gols, i una esquadra que juga perfectament al contraatac. Tanmateix, s’haurà de veure com reacciona la selecció lusitana quan la seva gran estrella no estigui massa fina (s’ha de recordar, però, que Portugal va guanyar la passada Eurocopa després que Cristiano es lesionés als primers minuts de la final) o quan hagi de portar la iniciativa, per exemple, en els dos pròxims encontres enfront Marroc i Iran.