Encara que aquest és el segon article que escric
aquest any com a crítica, crec que constructiva, cap a Leo Messi, això no vol
dir que hagi canviat d’opinió, doncs segueixo considerant el jugador argentí
del FC Barcelona com el millor futbolista de tots els temps.
Fa unes setmanes, després de l’eliminació del Barça
als quarts de final de la Lliga de Campions contra el Roma, comentava que Messi
no havia estat massa encertat en aquesta eliminatòria de la competició els anys
2014, 2016, 2017 i aquest 2018, i que no era decisiu en una de les últimes
rondes de la Champions League des de les semifinals de l’any 2015 contra el
Bayern de Munic.
A diferència de la seva experiència al Camp Nou, on, això
si, ha estat decisiu en un munt de títols del club blaugrana, a Messi sempre li
ha costat molt rendir amb la selecció del seu país, on fins i tot ha estat
força criticat per la premsa argentina, encara que, després de classificar
l’Albiceleste per al Mundial de Rússia, gràcies a un hat trick contra Equador,
semblava que Leo s’havia tret un gran pes de sobre.
Tanmateix, en el debut d’Argentina a Rússia, en què
l’equip de Jorge Sampaoli no va passar de l’empat davant la debutant Islàndia,
es va tornar a veure un Messi excessivament angoixat, dominat per la pressió i
força tensionat, en un matx en què, a més, cosa bastant habitual en ell d’altra
banda, va errar un penal.
Com era d’esperar, el titulars de la premsa esportiva
catalana van reflectir el mateix de sempre: que Messi està molt sol, que ell no
pot fer-ho tot, que el centre del camp, en què no hi va formar com a titular el migcampista més tècnic de la
selecció, Éver Banega, es molt destructiu o que l’Albiceleste està molt
descompensada, amb brillants davanters, però amb la resta del planter força
mediocre.
Tot això indicat en l’anterior paràgraf és cert, però
Messi, tot i que mai s’amaga, hauria de resoldre individualment algunes vegades
aquestes situacions, doncs a Argentina no ha comptat mai amb extraordinaris
col·laboradors que si ha tingut al Barça, com Xavi Hernández o Andrés Iniesta.
Hem de recordar que Diego Armando Maradona, un futbolista, quant a regularitat,
que no va tenir una trajectòria tan extraordinària, ni molt menys, com la de
Leo, l’any 1986, a Mèxic, va portar el combinat sud-americà al títol mundial acompanyat
d’una relació de jugadors molt discreta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario