El passat cap de setmana, el camerunès Samuel Eto’o va
anunciar la seva retirada. Vist ja des d’una llarga perspectiva, doncs
l’atacant africà va abandonar el Camp Nou l’any 2009, després d’aconseguir el
triplet Lliga / Copa del Rei / Champions, es podria dir que pot trobar-se entre
els tres millors davanters centre i, en línies generals, els 10 o 20 més grans
futbolistes de la història del FC Barcelona.
Els inicis d’Eto’o, que va ser fitxat sent molt jove pel
Real Madrid i cedit uns mesos al CD Leganés i el RCD Espanyol, no van ser gens
fàcils, doncs donant fe a l’apel·latiu que rep la selecció del seu país, va
convertir-se en una cosa semblant a un lleó indomable, en un període en què era
més notícia per les seves polèmiques i repetides expulsions que no pas pel seu
joc, tot i que va ser la gran estrella en la medalla d’or que va conquistar
l’estat africà als Jocs Olímpics de Sidney, l’any 2000, després de vèncer
l’Espanya de Carles Puyol i Xavi Hernández a la final.
Eto’o va portar a terme un important canvi de
comportament en la seva estel·lar estada al Real Mallorca, del qual pot ser
considerat perfectament el seu millor jugador de la història. A Palma, Samuel
es va trobar d’entrenador el mític Luis Aragonés, a qui el camerunès sempre ha
considerat el seu pare esportiu. L’anomenat savi d’Hortaleza va poder amansar
el davanter, que, malgrat que sempre l‘ha acompanyat un caràcter fort, va deixar
almenys de ser indomable. Amb el club balear, ja amb Gregorio Manzano de
preparador, va assolir com a gran figura una Copa del Rei, el principal èxit en
la història del conjunt illenc.
L’any 2004, Samuel va ser contractat pel FC Barcelona,
on va donar un extraordinari rendiment i en què va obtenir tres Lligues, una
Copa del Rei, dues Supercopes d’Espanya i dues Lligues de Campions, sent el
primer futbolista blaugrana capaç de marcar en dues finals diferents de la
Champions League (després només ho ha aconseguit Leo Messi). Al Camp Nou, Eto’o
va coincidir amb els tècnics Frank Rijkaard i Pep Guardiola, amb qui no va
mantenir una bona relació, i amb jugadors com els ja citats Puyol, Xavi i
Messi, a més de Víctor Valdés, Rafa Márquez, Gerard Piqué, Sergio Busquets,
Andrés Iniesta, Deco da Souza, Ronaldinho de Assis o Thierry Henry.
Tanmateix, no tot va ser positiu en els seus cinc anys
al Barça, doncs va estar a l’ombra, primer, de Ronaldinho i, més tard, de
Messi; va fer honor més d’una vegada a la seva etiqueta de bocamoll, sobretot
durant l’aguda crisi del bloc de Rijkaard, i, com ja he indicat, no va
mantenir, en paraules de l’entrenador de Santpedor, un bon feeling amb
Guardiola, que ja se’l va voler treure de sobre quan va arribar a la banqueta
del Camp nou, com va fer amb Deco i Ronaldinho, encara que va restar un any més
a la capital catalana.
Després de deixar el Barça, va guanyar el seu segon
triplet Lliga / Copa / Champions consecutiu, amb l’Inter de Milà de José
Mourinho, i, anys més tard, va començar una època errant que el va portar als
conjunts Anzhi Makhatxkala, Chelsea FC, Everton FC, UC Sampdoria i Antalyaspor
KB.
No hay comentarios:
Publicar un comentario