Va ser la pitjor jornada que recordo com a seguidor
barcelonista, molt més trista que una altra final de la Copa d’Europa perduda,
la d’Atenes vuit anys més tard. Encara soc conscient d’haver vessat algunes
llàgrimes, sentir un munt de ràbia i trigar varis dies en reaccionar arran
d’aquell partit jugat a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla.
El FC Barcelona, entrenat pel tècnic anglès Terry
Venables, l’home que li va donar la primera Lliga a Josep Lluís Núñez, després
de set anys de president de la institució catalana, va eliminar a clubs de gran
entitat com l’Sparta de Praga, el FC Porto, el Juventus FC, que era el vigent
campió del torneig, i, després d’una gran remuntada, que va tenir Pichi Alonso
de protagonista, l’IFK Göteborg.
El Barça ho tenia tot a favor a la final: en primer
lloc, per jugar en una ciutat relativament propera a la capital catalana; en
segon lloc, pel munt d’afeccionats barcelonistes que es van traslladar a la
capital andalusa, mentre a penes hi havia cap seguidor romanès, en un període
en què el país de l’est europeu es trobava encara sota la terrible dictadura de
Nicolae Ceaucescu, i finalment, en tercer lloc, perquè la plantilla del bloc de
Venables semblava infinitament superior a la del rival, encara que el tècnic
Emerich Jenei comptava amb bons jugadors com el porter Helmut Duckabam, Dan
Petrescu, Miograd Belobedici, Laszlo Boloni, Marius Lacatus o Victor
Piturca.
Tanmateix, havia una cosa que aquell Barça dels anys
80 del passat segle no sabia fer ni tampoc suportava: lluitar contra la pressió
de ser el favorit. De seguida es va poder observar que l’equip català no se
sentia gens còmode sobre el terreny de joc i semblava agarrotat, fins el punt
que el marcador no es va moure en 120 minuts de joc. A la tanda de penals, el
gran heroi Duckabam va aturar els tirs d’Alexanko, Pedraza, Pichi i Marcos,
mentre l’Steaua no va estar massa més encertat, doncs Urruti va desviar dos
llançaments, però almenys va marcar en dues ocasions.
En aquella horrible nit andalusa, Venables va alinear
l’onze format per Francisco Javier Urrutikoetxea, Gerardo Miranda, Miguel
Bernardo Bianquetti Migueli, José Ramón Alexanko, Julio Alberto Moreno, Víctor
Muñoz, Bernd Schuster, Ángel Pedraza, Francisco José Carrasco, Steve Archibald
i Marcos Alonso, entrant més tard Josep Moratalla i Àngel Alonso.
No hay comentarios:
Publicar un comentario