El passat 29 de novembre, el FC Barcelona va fer 120
anys. Durant unes setmanes, aniré alternant articles sobre els millors i
pitjors moments que ha viscut la institució catalana durant aquest llarg temps.
Quan va començar la temporada 1991 / 1992,
possiblement el Barça era l’únic gran club europeu, o bé un dels pocs, que
encara no havia guanyat mai la Copa d’Europa, mentre que entitats molt més
modestes i menys transcendents que la catalana, com poden ser equips com el
Celtic de Glasgow, el Feyenoord de Rotterdam, l’Aston Villa, el FC Porto, el
PSV Eindhoven, el Nottingham Forest, que a més la va assolir en dues ocasions,
o l’Steaua de Bucarest, que l’havia conquistat contra el mateix equip blaugrana,
la tenien a les seves vitrines.
El Barça havia perdut la final de l’any 1961, contra
el Benfica SL a l’estadi Wandkorf de Berna, en un encontre en què els jugadors
blaugranes van enviar un munt de pilotes al pal, i la de 1986, davant el
mencionat Steaua a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla, en una de les jornades
més tristes, patètiques i incomprensibles de la història de la institució
barcelonista.
Semblava que els llavors soferts afeccionats
barcelonistes haurien de seguir esperant per aprovar l’assignatura pendent del
club, quan als vuitens de final de l’edició 1991 / 1992 el Barça va estar
contra les cordes a Kaiserslautern, però un gol del mitja punta navarrès Bakero
en el temps de descompte va salvar el bloc que dirigia Johan Cruyff, que
llavors es trobava en la seva quarta campanya d’entrenador.
Després de superar una de les lliguetes de semifinals,
la primera vegada que s’apostava per aquest format en la Copa d’Europa, en què
el Barça va ser enquadrat amb l’Slavia de Praga, el Benfica i el Dinamo de
Kiev, el conjunt blaugrana es va classificar per a la seva tercera final del
torneig, la qual es va disputar a l’antic estadi londinenc de Wembley contra
l’equip genovès de l’UC Sampdoria, que llavors, vigent campió de la Sèrie A
italiana, comptava, a les ordres de l’entrenador serbi Vujadin Boskov, amb un magnífic elenc de futbolistes, entre
els quals destacaven Gianluca Pagliuca, Pietro Vierchowod, Toninho Cerezo,
Attilio Lombardo, Gianluca Vialli o l’actual seleccionador italià Roberto
Mancini.
Cruyff, que tenia Guillermo Amor sancionat i Richard
Witschge lesionat, va alinear l’onze format per Andoni Zubizarreta, Albert
Ferrer, Nando Muñoz, Ronald Koeman, Juan Carlos Rodríguez, Eusebio Sacristán,
Pep Guardiola, José Mari Bakero, Julio Salinas, Hristo Stoitxkov i Michael
Laudrup, entrant posteriorment Jon Andoni Goikoetxea i el capità José Ramón
Alexanko. Completaven la plantilla barcelonista Carlos Busquets, Cristóbal
Parralo, Ricardo Serna, Miquel Àngel Nadal, Txiki Begiristáin, un titular
indiscutible, però que va ser suplent a la capital anglesa, i Urbano Ortega,
que havia marxat prèviament durant el mercat d’hivern.
El matx va començar amb un Sampdoria molt fort, minuts
en què van ser decisives les intervencions de Zubizarreta, però posteriorment
el Barça va passar a controlar el joc, com era habitual en aquell equip, tenint
els catalans la seva millor oportunitat en un xut al pal del davanter búlgar
Stoitxkov, però els minuts van anar passant sense que el marcador és mogués.
En plena pròrroga, ja en el minut 111, és a dir, quan
ja s’estava jugant la segona part del temps extraordinari, Eusebio va ser
objecte de falta molt a prop de l’àrea del bloc italià, la qual va llançar
Koeman de manera espectacular, aconseguint l’únic gol de l’encontre, el que
donava la primera Copa d’Europa al club català.
No hay comentarios:
Publicar un comentario