PARLEM DE LA SUPERLLIGA

 

El passat cap de setmana, tres clubs de la Lliga Espanyola (Real Madrid, FC Barcelona i Atlético Madrid), tres més de la Sèrie A (AC Milan, Inter Milà i Juventus FC) i sis de la Premier League (Liverpool FC, Manchester United, Chelsea FC, Arsenal FC, Tottenham Hotspur i Manchester City), anunciaven la posada en marxa de l’anomenada Superlliga, en la qual també hi tenien cabuda tres entitats més, Bayern Munic, Borussia Dortmund i París Saint – Germain, i permetia la presència de cinc representants amb la condició de convidats.

Tanmateix, després que el president del Real Madrid, Florentino Pérez (foto), també màxim mandatari de la Superlliga, expliqués les característiques del nou torneig al programa de televisió “El chiringuito”, la idea es va anar desfent per les renúncies, en primer lloc, de Bayern, Dortmund i PSG; les retirades, en segon lloc, dels sis clubs anglesos, i, en tercer lloc, la marxa enrere dels tres italians i de l’Atlético.

A mi hi ha un munt de coses que no m’agradaven d’aquesta Superlliga, principalment que 15 equips tinguessin la presència garantida any rere any, al marge dels seus mèrits esportius, tal com succeeix a l’Eurolliga de Bàsquet. Per exemple, es podria haver donat la paradoxa que Sevilla FC, Leicester City o Atalanta Bèrgam, en cas de proclamar-se campions de les lligues espanyola, anglesa i italiana respectivament, no es classifiquessin per al campionat i si que ho fessin, quedant posem per cas en la zona mitjana de la taula classificatòria, Atlético, Arsenal o Milan.

Ara bé, no em semblaria malament que les principals institucions futbolístiques d’Europa muntessin una competició al marge de la UEFA, oberta i que no anés en contra de la meritocràcia o els clubs mitjans i petits. Tots coneixem l’opacitat, els escàndols i els casos de corrupció que han marcat estaments com la FEF, la UEFA o la FIFA, amb noms polèmics com els d’Ángel María Villar, Michel Platini i Joseph Blatter, i tampoc podem oblidar com la FIFA ha designat Quatar per organitzar el Mundial de l’any 2022, quan han sortit a la llum pública la mort d’un munt d’obrers immigrants, es diu que en règim pràcticament d’esclavitud,  que treballaven en la construcció dels estadis del certamen; que Luis Rubiales, actual president de la FEF, portés l’any passat la Supercopa a un estat escassament democràtic com l’Aràbia Saudita o la presència com a president  de la LFP del controvertit Javier Tebas, exmembre de Fuerza Nueva i simpatitzant de VOX.

Quant a la posició del Barça i del seu president Joan Laporta, que s’ha criticat molt des d’alguns sectors, penso que la societat catalana havia de fer el pas que ha efectuat, adherir-se’n de forma discreta, doncs haurem de recordar que l’any 1955, quan el diari francès “L’Équipe” i el directiu madridista Raimundo Saporta van fundar la Copa d’Europa, el club blaugrana se’n va desentendre. Resultat: el Madrid va guanyar les primeres cinc edicions del torneig i el Barça va trigar 36 anys en assolir el primer títol.