Pel
que fa als anys que he pogut seguir el FC Barcelona, més o menys entre 1973 i
l’actualitat, segons el meu parer Xavi Hernández és el tercer millor jugador de
la història del FC Barcelona, només per darrere de Leo Messi i Ronaldinho de
Assis i justament per davant d’Andrés Iniesta. Per tant, situaria en pitjors
posicions que el de Terrassa a grans mites del barcelonisme com Bernd Schuster,
Ronald Koeman, Michael Laudrup, Hristo Stoitxkov, Víctor Valdés, Carles Puyol,
Johan Cruyff i Pep Guardiola, els dos últims per mi els millors entrenadors de
la història de la institució catalana.
Tanmateix,
els quasi tres anys que Xavi ha ocupat la banqueta del Camp Nou i Montjuïc han
estat una decepció, tot i que han tingut lloc aspectes positius com els títols
de Lliga i de Supercopa de l’any passat, el 0 a 4 al Santiago Bernabéu en la
seva primera campanya com a tècnic o l’ascens al primer equip de joves com Pau
Cubarsí, Fermín López o Lamine Yamal. Les 10 raons per les quals observo
positiu que deixi el càrrec són:
Involució
en el joc. L’equip de Xavi ha descendit clarament la qualitat del seu futbol
aquesta temporada. A més, el sistema defensiu extraordinari que va mostrar el
bloc blaugrana la campanya anterior, decisiu per obtenir el campionat de Lliga,
ha desaparegut vertiginosament en l’exercici que acaba de finalitzar.
Ni
rastre de la filosofia Cruyff. Quan va ser contractat com a entrenador, el
vallesà va explicar que s’havia de tornar a l’ADN que tants èxits ha donat al
club les darreres dècades, però no hem
pogut presenciar aspectes com el joc de posició, el control de la pilota, la
pressió post pèrdua, el de pujar l’esfèric des del darrere o l’alineació d’un
fals nou.
Manca
de mà dura. A diferència del que molts pensàvem, Xavi ha estat un tècnic tou i
poc exigent. No he entès mai, per exemple, els dies de festa després d’una
derrota desastrosa.
Lamentable
nivell físic. En el futbol actual la preparació física és fonamental i aquest
tema ha estat un dels grans dèficits del Barça dels últims anys, amb innumerables
lesions de caràcter físic.
Un
staff amb poca experiència. L’exemple més important és la presència del seu
germà Òscar Hernández com a segon entrenador. És normal i lògic comptar amb
familiars, amics i homes de confiança al costat, però en altres tasques, com
per exemple la que realitza Manel Estiarte amb Pep Guardiola.
No
acceptar passar pel filial. Joan Laporta va demanar a Xavi que, abans de
dirigir el primer equip, tingués l’experiència d’entrenar el Barça Atlètic,
però l’egarenc es va negar. Recordem que aquest pas previ el van fer Guardiola,
Luis Enrique Martínez i Eusebio Sacristán, tot i que el castellà no va ascendir
mai, i que actualment l’està portant a terme Rafa Márquez.
Excés
de nerviosisme. El de terrassa va ser un futbolista calmat, tranquil i
reflexiu, però com a preparador del Barça s’ha mostrat nerviós, excessivament
pressionat i fins i tot histèric. Les múltiples expulsions que ha patit han
donat una imatge lamentable.
Victimisme.
Una manera de defensar-se que mai, absolutament mai, ha donat resultat a la
societat catalana. Només cal revisar la història del club durant els anys 60,
70 i 80.
Tornar
enrere. Quan l’entrenador vallesà va anunciar al gener que deixaria el càrrec a
l’acabar la temporada, hauria d’haver-ho complert. Canviar d’opinió va ser un
gran error.
Les
rodes de premsa. Sens dubte el més negatiu dels tres anys de Xavi com a tècnic
blaugrana. En ocasions han causat ridícul, desconcert i fins i tot vergonya
aliena.
No hay comentarios:
Publicar un comentario