Dissabte
passat, el FC Barcelona Femení va conquistar la seva tercera Lliga de
Campiones, la segona consecutiva, i la primera guanyada davant el fins llavors
inabastable Olympique Lyonnais.
Quan
observava les evolucions de les jugadores de Jonathan Giráldez, inevitablement
el meu record anava a les èpoques glorioses de l’equip masculí entrenat per
Johan Cruyff, Pep Guardiola i el desaparegut Tito Vilanova: les defenses no
rifaven la pilota i la treien des del darrere, amb la col·laboració de la
portera Cata Coll; les futbolistes intentaven en tot moment mantenir la
possessió i el control (el rondo en el gol d’Aitana Bonmatí va ser
espectacular) i, quan perdien l’esfèric, immediatament pressionaven les rivals
i Giráldez no va alinear cap davantera centre nata, doncs exercien de falses
nou Mariona Caldentey i Salma Paralluelo.
Des
de la temporada 2012 / 2013, la de la Lliga dels 100 punts de Vilanova, el
Barça masculí ha anat paulatinament abandonant les principals característiques
del sistema que Cruyff va incorporar al Camp Nou l’any 1988, doncs amb Gerardo
Tata Martino l’equip s’hi va començar a allunyar, Luis Enrique Martínez es va
veure molt condicionat pel trident ofensiu format per Leo Messi, Luis Suárez i
Neymar da Silva, Ernesto Valverde a penes el va fer servir, a Quique Setién no
el van deixar treballar i, incomprensiblement, una de les estrelles del Dream
Team de Cruyff, Ronald Koeman, i un dels homes més destacats del bloc de
Guardiola, Xavi Hernández, l’han utilitzat en comptagotes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario