miércoles, 16 de enero de 2013

GERARD PIQUÉ TÉ RAÓ




Gerard Piqué és un home que no acostuma a mossegar-se la llengua quan parla i, a la roda de premsa que va efectuar el passat 14 de gener, va estar molt encertat quan va dir que ara la premsa madrilenya ataca José Mourinho perquè els resultats del Real Madrid són negatius, perquè ha assegut a la banqueta un símbol com Iker Casillas o perquè va humiliar un periodista madrileny, però gairebé ningú criticava el portuguès des de Madrid quan els resultats eren bons, malgrat que el tècnic havia ja protagonitzat moltes polèmiques. Seguidament en destaco les més “cèlebres”:

L’enfrontament amb Preciado. Mourinho no va tenir cap problema, durant els seus inicis com a entrenador madridista, de faltar al respecte a un dels entrenadors més estimats del futbol espanyol, el ja desaparegut Manolo Preciado, aleshores preparador de l’Sporting de Gijón. El portuguès va arribar a insinuar que el càntabre havia pràcticament “llençat” el partit que va jugar al Camp Nou contra el FC Barcelona per alinear varis suplents, en un matx en què per cert els catalans ho van passat fatal per endur-se els tres punts.

Els “errors” arbitrals. Durant la seva primera temporada al Santiago Bernabéu, els atacs de Mourinho a l’estament arbitral van ser constants, fet que va arribar a la seva màxima expressió quan, en una roda de premsa posterior a un Real Madrid – Sevilla, que els blancs havien guanyat, va extreure un full on estaven escrits diferents errors del col•legiat que havia dirigit el xoc.

La terrible roda de premsa de la Champions. Real Madrid i Barça acabaven de jugar l’anada de les semifinals de la Lliga de Campions 2010/2011 al Bernabéu. Els jugadors llavors entrenats per Pep Guardiola van vèncer (0-2) en un encontre en què van ser expulsats el central Pepe i el mateix Mourinho, però que els blancs van afrontar com un equip petit i mediocre malgrat actuar com a locals. El lusità va oferir una tremenda roda de premsa on va atacar feroçment diferents àrbitres europeus, la institució barcelonista o el mateix organisme de la UEFA.

El dit a l’ull de Vilanova. El Barça li acabava de guanyar la Supercopa d’Espanya al Madrid al Camp Nou i Mourinho, per l’esquena, li va ficar el dit a l’ull a Tito Vilanova, aleshores segon entrenador blaugrana. No content amb el seu covard acte, el portuguès es va mofar posteriorment de l’empordanès anomenant-lo Pito.

Trobada al pàrquing. Arran de l’eliminació de l’equip madridista a la Copa del Rei contra el Barcelona, el tècnic lusità va anar al pàrquing del Camp Nou, on hi va romandre fins a l’aparició de l’àrbitre del partit, el col•legiat càntabre Teixeira Vitienes.

Malgrat la gravetat de tots aquests actes, alguns autèntiques barbaritats, com molt bé recorda Piqué, la majoria de la premsa madrilenya no en va dir res, més aviat en algun cas fins i tot va defensar el preparador madridista.

martes, 15 de enero de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: REAL MADRID 1985




Entrenador: Luis Molowny.
Estrella: Emilio Butragueño (foto).
Altres jugadors bàsics: Manuel Sanchis Jr., Michel González i Jorge Valdano.
Equips amb qui s’enfronta: Wacker Innsbruck, FK Rijeka, RSC Anderlecht, Tottenham Hotspur, Internazionale FC i Videoton Szefekeshervar.

El millor: el retorn a l’elit

Quan el Real Madrid va assolir la seva sisena Copa d’Europa l’any 1966, pocs esperaven que l’entitat espanyola, que aconseguiria el setè títol el 1998, no tornaria a conquistar un torneig europeu fins l’any 1985, quan va obtenir la seva primera Copa de la UEFA davant el sorprenent conjunt hongarès del Videoton. Abans, però, els blancs havien superat els dos darrers campions: Anderlecht i Tottenham.

El pitjor: un equip encara inexpert

El Castilla es va proclamar campió de segona divisió el 1984, fet que va motivar que l’entrenador Amancio Amaro, que va ser destituït abans de la final analitzada, i homes com Sanchis, Michel, Rafael Martín Vázquez o Butragueño ascendissin al primer equip. Tanmateix, eren jugadors encara amb poca experiència i veterans com José Antonio Camacho, Carlos Santillana o Uli Stielike ho van haver de compensar.

lunes, 14 de enero de 2013

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: STEAUA BUCAREST




Lliga: romanesa.

Estadi: Steaua.

Uniforme: samarreta blava i grana (ratlles verticals) i pantalons blaus.

Títols estatals: 26 Lligues, 22 Copes, 6 Supercopes i 2 Copes de la Lliga.

Títols internacionals: 1 Copa d’Europa i 1 Supercopa.

Els millors entrenadors de la seva història: Anghel Iordanescu, Emerich Jenei i Victor Piturca.

Els millors jugadors de la seva història: Gavril Balint, Miograd Belobedici, Laszlo Boloni, Ion Dumitru, Helmut Duckadam, Gica Hagi, Marius Lacatus, Dan Petrescu i Victor Piturca.

El millor: la Copa d’Europa de 1986.

El pitjor: l’èxode de jugadors brillants com Hagi o Gica Popescu, que només va estar un any al club.

domingo, 13 de enero de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: TOTTENHAM HOTSPUR 1984




Entrenador: Keith Bunkinshaw.
Estrella: Osvaldo Ardiles (foto).
Altres jugadors bàsics: Graham Roberts, Steve Perryman i Steve Archibald.
Equips amb qui s’enfronta: Drogheda United, Feyenoord Rotterdam, Bayern Munic, Àustria Viena, Hajduk Split i RSC Anderlecht.

El millor: la trajectòria

El club de White Hart Lane, aleshores amb Bunkinshaw d’entrenador i l’argentí Ardiles i l’escocès Archibald, que aquell mateix any va fitxar pel FC Barcelona, com a jugadors més destacats, va ser capaç de batre en aquella Copa de la UEFA grans equips com el Feyenoord de Rotterdam, que l’havia superat a la final de 1974, el Bayern de Munic o l’Anderlecht de Brussel•les, aquest últim a la final.

El pitjor: un llarg parèntesi

Abans del títol analitzat, el conjunt londinenc havia conquistat la Recopa de 1963 i la Copa de la UEFA de 1972, mentre havia estat finalista d’aquesta competició el 1974. Tanmateix, des de 1984, l’entitat anglesa no disputa cap final internacional, malgrat que per White Hart Lane han passat entrenadors com Terry Venables o futbolistes com Gary Lineker o Paul Gascoigne, entre d’altres.

jueves, 10 de enero de 2013

ELS POSSIBLES EQUIPS DE GUARDIOLA




El passat 7 de gener, durant la roda de premsa que va efectuar a la gala de la Pilota d’Or, celebrada a Zuric, Pep Guardiola va manifestar que la temporada 2013/2014 tornarà a entrenar, encara que no va precisar en quina institució. Els possibles equips a qui podria dirigir el tècnic català són els següents:

Chelsea FC. Roman Abramòvitx, una vegada va cessar Roberto di Matteo, l’home que per fi li va donar la Lliga de Campions, ha contractat Rafa Benítez, però el madrileny, que no agrada a l’afecció d’Stamford Bridge, podria tractar-se només d’un tècnic de transició. Els somnis del magnat rus són el retorn de José Mourinho o l’arribada de Guardiola, a qui potser no li entusiasma la política esportiva del club, basada essencialment en el talonari.

Manchester City. A favor de la contractació del preparador de Santpedor pel City es troba el fet que a l’entitat ja s’hi troben Ferran Soriano i Txiki Begiristáin, amb qui Guardiola ja va coincidir dos dels seus quatre anys al Barça quan exercia d’entrenador (quan els dos eren futbolistes, van ser companys de vestidor cinc temporades). Tanmateix, no crec que Pep vegi amb bons ulls fitxar per una institució finançada mitjançant petrodolars, ja que si aquests deixessin de rajar, el conjunt del City of Manchester podria caure en una profunda crisi esportiva, social i econòmica.

Manchester United. Es rumoreja que en aquests moments és el destí més probable de Guardiola, sobretot perquè, com succeeix al FC Barcelona, es tracta d’una entitat que compta amb una política esportiva clara, estable i triomfadora. No obstant, se’m fa molt difícil pensar amb la banqueta d’Old Trafford i no veure-hi Alex Ferguson. En tot cas, si l’exentrenador del Barça fitxés pel ManU, el veterà preparador escocès podria dedicar-se exclusivament a les tasques de mànager general del club anglès.

AC Milan. Guardiola és el gran somni de Silvio Berlusconi, però la mala situació econòmica de la històrica esquadra llombarda, i el mal record que té l’entrenador del seu pas com a futbolista per Itàlia, semblen dos obstacles molt complicats perquè Pep s’instal•li a la banqueta de San Siro.

París SG. El nou ric del futbol europeu, tal com fa el Chelsea, lluita perquè o bé Guardiola o bé Mourinho sigui el seu nou entrenador. Unes característiques molt similars a les del Manchester City, és a dir una plantilla construïda a base de petrodolars, a més del fet del possible retrobament amb el suec Zlatan Ibrahimovic, amb qui va mantenir tenses relacions al Barça, són els màxims entrebancs perquè el tècnic bagenc viatgi a la capital francesa.

Selecció del Brasil. No hi ha dubte que seria un gran repte per al preparador català i que la Canarinha no tindria aparentment massa problemes per adaptar-se als mètodes de Pep, però hi observo dues importants dificultats: la primera la gran pressió que comporta el càrrec, fins i tot més gran que la d’entrenar el Barça, i la segona que la Seleçao mai ha comptat amb un tècnic estranger.

miércoles, 9 de enero de 2013

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: CSD COLO COLO




Lliga: xilena.

Estadi: Monumental Macul.

Uniforme: samarreta blanca i pantalons negres.

Títols estatals: 32 Lligues, 11 Copes, 2 Supercopes, 4 Aperturas, 1 Nacional, 1 Absolut, 1 Metropolità, 2 Centrals, 1 Copa Associació i 1 Copa de Campions.

Títols internacionals: 1 Copa Libertadores, 1 Recopa sud-americana i 1 Copa Interamericana.

Els millors entrenadors de la seva història: Pedro Gracia, Mirko Jozic i Arturo Salah.

Els millors jugadors de la seva història: Luis Hernán Álvarez, Lucas Barrios, Carlos Caszely, Misael Escuti, Matías Fernández, Manuel Muñoz, Manuel Neira, Humberto Suazo i Francisco Valdés.

El millor: la Libertadores de 1991.

El pitjor: els darrers anys en el pla internacional.

martes, 8 de enero de 2013

ELS CAMPIONS DE LA COPA DE LA UEFA: ANDERLECHT 1983




Entrenador: Paul van Himst.
Estrella: Franky Vercauteren (foto).
Altres jugadors bàsics: Morten Olsen, Juan Lozano i Erwin Vandenbergh.
Equips amb qui s’enfronta: Koupio Palloseura, FC Porto, FK Sarajevo, València CF, Bohemians Praga i Benfica SL.

El millor: tornar al primer pla europeu

L’Anderlecht havia disputat, entre 1976 i 1978, tres finals consecutives de la Recopa, de les quals n’havia assolit la primera i la tercera. Cinc anys després, l’entitat de Brussel•les va tornar a una final internacional, concretament la de la Copa de la UEFA, la qual va conquistar a les ordres del mític Van Himst, que ja havia estat una llegenda com a futbolista al club belga.

El pitjor: l’últim títol internacional

Un any després de guanyar la Copa de la UEFA analitzada, l’Anderlecht va jugar de nou la final d’aquest torneig, però en aquella ocasió la va perdre a la tanda de penals davant el Tottenham Hotspur. Des de llavors, els belgues només han tornat a disputar una altra final europea, concretament la de la Recopa de 1990, a la qual van ser superats a la pròrroga pel Sampdoria.