ELS MUNDIAL UN A UN (13): 1990

Organitzador: Itàlia.

Campió: Alemanya (foto).

Finalista: Argentina.

Semifinalistes: Itàlia i Anglaterra.

Participació d’Espanya: eliminada en vuitens de final per Iugoslàvia.

Seleccionador campió: Franz Beckenbauer.

Seleccionador finalista: Carlos Salvador Bilardo.

Millor jugador: Lothar Matthäuss (Alemanya).

Màxim golejador: Salvatore Schillaci (Itàlia).

Altres futbolistes destacats: Andreas Brehme (Alemanya), Diego Armando Maradona (Argentina) i Paul Gascoigne (Anglaterra).

El millor:

- Títol simbòlic per a una Alemanya que s’havia reunificat un any abans.

- Una de les millors Anglaterra de la història, liderada per Gascoigne i Gary Lineker.

- La revelació de Camerun, primera selecció africana en assolir els quarts de final, i concretament el rendiment de la seva veteraníssima estrella Roger Milla.

El pitjor:

- Una Brasil que continuava amb una profunda i preocupant manca de mentalitat guanyadora.

- Una Espanya gris i amb uns futbolistes que segurament manaven i decidien massa.

- França, amb el final d’una generació d’or, ni tan sols es va classificar per a la fase final.

20 ANYS DE LA COPA DEL REI DE L’ESPANYOL A MESTALLA

Quan vam arribar al canvi de segle, a part de campionats de Catalunya, en totes les seves denominacions, el RCD Espanyol només havia guanyat dos títols de Copa en tota la seva història, els anys 1929 i 1940. Per tant, l’any 2000 feia 60 anys que no assolia cap trofeu.

Aquell any, van disputar la final de la Copa del Rei el club blanc-i-blau i l’Atlético de Madrid, que acabava de descendir a segona divisió, però que aleshores era un consumat especialista al torneig, doncs, durant el decenni dels 90, l’havia conquistat els anys 1991, 1992 i 1996, en què va obtenir també la Lliga en una temporada extraordinària amb Radomir Antic d’entrenador, i havia jugat la final l’any 1999.

En el matx, que va tenir com a escenari l’estadi Mestalla de València, Raúl Tamudo, en una acció de murri davant el seu excompany Toni Jiménez, va avançar l’Espanyol, Sergio González va situar el 2 a 0 i l’holandès Jimmy Floyd Hasselbaink va retallar diferències ja al descompte. El conjunt barceloní, que en semifinals havia eliminat el Real Madrid, acabaria aixecant doncs la seva tercera Copa.

En aquell històric equip, entrenat per un home de la casa, Paco Flores, a part de Tamudo i Sergio, dos jugadors de la productiva pedrera blanc-i-blava, hi destacaven futbolistes com els argentins Willy Caballero i Mauricio Pochettino, el romanès Constantin Galca o quatre exjugadors del FC Barcelona, concretament Cristóbal Parralo, Nando Muñoz, Roger Garcia i Toni Velamazán, excepte el central andalús, tots formats a la Masia.

Sis anys més tard, amb Miguel Ángel Lotina a la banqueta, els catalans assolirien de nou la competició després de vèncer amb claredat (4 a 1) el Real Saragossa a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid, en un any, per cert, en què un gol de Ferran Corominas en el descompte de l’última jornada de la Lliga, va salvar els blanc-i-blaus del descens de categoria. 

A la foto, el jugadors de l’Espanyol amb el trofeu.

LES JORNADES MÉS POSITIVES DELS 120 ANYS D’HISTÒRIA DEL FC BARCELONA (7): EL 2 A 6 DEL BERNABÉU

Va ser la primera temporada com a entrenador del FC Barcelona de Pep Guardiola, la 2008 / 2009, la del primer triplet Lliga / Copa del Rei / Champions League, quan l’equip català va realitzar una exhibició al Santiago Bernabéu, 35 anys després de l’històric 0 a 5 al mateix escenari.

El bloc de Guardiola havia aconseguit un clar avantatge com a primer classificat del campionat de Lliga, doncs va arribar a tenir 12 punts més que el Real Madrid, però un petit sotrac dels catalans a la segona volta, afegit a una gran ratxa de resultats dels madrilenys amb Juande Ramos de preparador, que havia substituït Bernd Schuster, van originar que els blancs només se situessin a quatre punts abans del decisiu matx del Bernabéu. 

El davanter argentí Gonzalo Higüaín va avançar els locals, però molt aviat va arribar l’espectacular reacció blaugrana amb anotacions de Thierry Henry, el capità Carles Puyol i Leo Messi. Més tard, Sergio Ramos va escurçar diferències, però novament Henry i Messi, a més de Gerard Piqué, van situar el 2 a 6 definitiu al marcador. 

Encara que no va guanyar matemàticament el títol (ho aconseguiria poques setmanes més tard), el Barça va sentenciar el campionat després d’aquell històric triomf al feu blanc.

A la foto, Piqué celebra el 2 a 6 definitiu.