Andrés
Iniesta, un dels millors futbolistes de la història del FC Barcelona i de la
selecció espanyola, ha anunciat als 40 anys la seva retirada.
Com
abans havia succeït amb Xavi Hernández, Carles Puyol, Gabri Garcia i Víctor
Valdés, Iniesta va ascendir al primer equip del Barça de la mà de Louis van
Gaal (algú hauria d’agrair al tècnic neerlandès la bona tasca que va realitzar
amb els joves de la Masia), però no va ser senzill per a ell consolidar-s’hi.
Durant
la campanya 2004 / 2005, la de la primera Lliga de Frank Rijkaard i les quatre
lesions de creuats, Iniesta es va convertir en el jugador número 12 del grup,
assolint per fi la titularitat la temporada següent, en què es van conquistar
de nou la Lliga i la Champions League, la segona Copa d’Europa en la història
de la societat catalana, en la final de la qual el manxec la va començar com a
suplent, fet que no va agradar ni a ell ni al seu entorn i sembla que van
haver-hi llavors converses amb el Real Madrid.
Afortunadament
pels interessos del Barça, Iniesta va romandre al Camp Nou, es va consolidar
com un dels homes importants del conjunt blaugrana, quan l’època de Rijkaard va
entrar en clara crisi, i es va convertir en internacional absolut espanyol,
guanyant l’any 2008 l’Eurocopa a l’estadi Prater de Viena contra Alemanya.
L’any
2008, amb l’arribada de Pep Guardiola a la banqueta del Barça, el
centrecampista manxec es va convertir en un futbolista clau i bàsic en els
esquemes de l’entrenador bagenc, sent decisiu en l’espectacular triplet Lliga /
Copa del Rei / Lliga de Campions que el club va conquistar aquella temporada.
Un
any més tard, a Sud-àfrica, després d’una llarga lesió que li va ocasionar
problemes de salut mental, el jugador de Fuentealbilla es va proclamar amb
Espanya campió del món, a Johannesburg contra els Països Baixos, en una
selecció que comptava amb molts altres membres del gran Barça de Guardiola,
concretament els ja significats Valdés, Puyol i Xavi, a més de Gerard Piqué,
Sergio Busquets, Pedro Rodríguez i David Villa, que va fitxar aquell mateix
estiu.
Sempre
s’ha parlat que si algun defecte va tenir la carrera d’Iniesta va ser la seva
poca capacitat golejadora, però en aquell període el manxec va fer dues
anotacions històriques: la primera a Stamford Bridge contra el Chelsea, en el
descompte del partit de tornada de les semifinals de la Champions League, que
va permetre al Barça classificar-se per a la final de Roma, que guanyaria
enfront el Manchester United, i la segona, en els darrers minuts de la pròrroga
de la final de la Copa del Món de l’any 2010, que li va donar el títol a la
selecció estatal.
Seguidament,
Iniesta es mantindria en l’elit del futbol mundial, assolint, per exemple,
quatre Lligues i dues Lligues de Campions més amb l’entitat catalana i una nova
Eurocopa amb Espanya, a l’estadi olímpic de Kiiv contra Itàlia.
L’any
2017, Andrés va decidir posar punt i final a la seva extraordinària trajectòria
a la institució barcelonista i va fitxar pel Vissel Kobe japonès, abans de
retirar-se a les files del conjunt de l’Emirates Club.
