ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: AFC AJAX



Des del gran Ajax del primer lustre de la dècada dels 70, quan l’equip liderat per Johan Cruyff va posar de moda el futbol total i va conquistar tres Copes d’Europa de forma consecutiva, l’entitat d’Amsterdam no transitava per una època tan regular, doncs la societat ajacied acaba de guanyar la seva quarta Eredivisie seguida.

Sense voler desmerèixer els futbolistes, sense cap mena de dubte el gran heroi d’aquest Ajax triomfant és el seu entrenador Frank de Boer, que fa uns quatre anys i mig va trobar-se un club enfonsat i seguidament li ha fet assolir un pòquer de títols de la Lliga holandesa. Em sorprèn bastant que De Boer no hagi encara fet al salt a un campionat més potent del continent europeu i, si bé no ha sortit en alguna quiniela com a possible substitut de Gerardo Martino al FC Barcelona, no observo ara per ara el seu retorn al Camp Nou.

Evidentment, però, hi ha una diferència molt clara entre aquest Ajax i el conjunt que va meravellar el món sencer entre 1970 i 1973, i aquesta és que actualment l’esquadra d’Amsterdam no brilla a Europa. Un any més, l’equip de De Boer no va ser capaç de superar la fase de grups de la Lliga de Campions, encara que és just recordar que els holandesos van batre el Barça a l’Amsterdam Arena i que van tenir contra les cordes el Milan fins a la darrera jornada. Més tard, l’equip va decebre amb força a la Lliga Europa.

En el planter ajacied hi han destacat el porter Vermeer (foto), el defensa finlandès Moisander, el capità De Jong, el sud-africà Serero i els danesos Poulsen, Andersen i Schöne. Pel que fa al català Bojan, temporada una mica irregular del davanter cedit pel Barça, que va patir una important lesió durant el tram inicial de temporada.

TITO VILANOVA: MOLT MÉS QUE LA LLIGA DE 100 PUNTS



El passar divendres, després d’una llarga malaltia que el va obligar a abandonar les seves funcions com a entrenador del FC Barcelona, va morir Tito Vilanova.

El tècnic empordanès passarà a la història de la Institució catalana, i també del futbol en general, per haver assolit l’any passat l’anomenada Lliga dels 100 punts, la marca més alta en la història del club i de la competició, en aquest cas igualada al registre que el Real Madrid de José Mourinho va obtenir un any abans.

No obstant, la tasca de Vilanova al Camp Nou penso que va molt més enllà d’aquesta Lliga dels 100 punts i per exemple hem de recordar que el seu Barça va realitzar la temporada passada la millor primera volta de la història del torneig, quan només va cedir un empat en 19 jornades, el que va aconseguir el Real Madrid a l’estadi barcelonista, tenint en compte també el gran futbol que van portar a terme els seus jugadors durant els mesos de novembre i desembre de 2013, després d’un inicis una mica irregulars pel que respecta al joc.

Precisament el mes de desembre de 2013, Vilanova va tenir una de les seves recaigudes i va haver de marxar a Nova York a realitzar una exhaustiva recuperació. La seva partida a la gran urbs nord-americana va coincidir, més o menys, amb una fase no tan positiva del Barça, que no va impedir el títol pel que fa al campionat de Lliga, però si una clara eliminació quant a les semifinals de la Lliga de Campions contra el Bayern de Munic.

Tanmateix, per mi el gran llegat de Tito a l’entitat blaugrana va ser la seva tasca com a segon entrenador de Pep Guardiola, en l’inoblidable bloc que va conquistar 14 de 19 títols possibles. Sincerament penso que el pes de Vilanova en aquell magnífic conjunt va ser clau i no podem obviar aspectes com quan Guardiola no dubtava en asseure’s al seu costat per demanar-li consell o quan, en el període en què el tècnic de Bellcaire d’Empordà va haver d’absentar-se de la banqueta, durant el seu primer període de convalescència, el Pep ordenava una trucada al mòbil del seu principal ajudant.

Probablement, el preparador de Santpedor va trobar molt a faltar Tito en el matx d’anada de les semifinals de la Champions que el seu actual equip, el Bayern, va disputar la setmana passada contra el Real Madrid al Santiago Bernabéu. 

ELS CAMPIONS DE LLIGA EUROPEUS: BENFICA SL



Ara fa quasi un any el Benfica ho va perdre absolutament tot en pocs dies: en primer lloc va ser superat en el descompte a l’estadi o Dragao pel Porto, fet que va atorgar el títol de la Superlliga a l’esquadra blanc-i-blava; en segon lloc, va caure a la final de la Taça davant el modest Vitória de Guimaraes, i finalment, en tercer lloc, va ser derrotat a la final de la Lliga Europa pel Chelsea, en un matx que es va decidir als últims instants.

Davant d’aquestes circumstàncies, molts equips s’haguessin enfonsat, però el conjunt de Lisboa sembla que en va sortir enfortit arran de tantes decepcions i està realitzant una campanya excel•lent, fins el punt que el grup que prepara Jorge Jesús ja ha guanyat la Superlliga, quan encara resten dues jornades per al final de la competició, i opta als títols de la Taça i la Lliga Europa, torneig en el qual s’enfronta en semifinals al potent Juventus.

Títol molt clar l’aconseguit pel club de da Luz, que ha deixat molt enrere el Porto, gran dominador del futbol portuguès les últimes dècades. L’entitat del nord del país fins i tot és superat actualment a la classificació pel ressorgit Sporting Clube, per la qual cosa els dragoes podrien quedar-se fora de la pròxima Lliga de Campions.

Jorge Jesús ha comptat amb una plantilla en què han destacat homes com el central brasiler Luisao, capità de l’equip; els seus compatriotes Siqueira, exjugador del Granada, i Lima; els argentins Gaitán, Garay i Salvio; l’espanyol Rodrigo, l’uruguaià Pereira, el paraguaià Cardozo (foto) o el serbi Sulejmani. 

CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI 2013 / 2014: REAL MADRID

Des de l’any 1994 fins el 2010, el Real Madrid no va guanyar cap Copa del Rei i només va jugar les finals de 2002 i 2004, quan va perdre respectivament contra el Deportivo, en la famosa jornada del “centenariazo”, i Saragossa. Fins i tot hi va haver un temps, quan l’equip blanc va ser eliminat pels conjunts de categories inferiors Alavés, Toledo, Real Unión i Alcorcón, que l’entitat madridista semblava desprestigiar aquesta històrica competició.

Penso que el canvi de mentalitat del Real Madrid cap a la Copa del Rei es va produir arrel del triplet Lliga / Copa / Champions conquistat pel Barça de Pep Guardiola l’any 2009. El club madridista, que compta potser amb el palmarès més espectacular del món, en el qual, per exemple s’hi troben nou Copes d’Europa, mai ha assolit la triple corona i aquest crec que és un dels objectius que vol aconseguir alguna vegada el president Florentino Pérez. Lògicament, per arribar a aquesta meta, és necessari guanyar la Copa.

Per tant, els darrers anys sembla que l’interès madridista per la Copa del Rei està experimentant una revifalla, si tenim en compte que en les últimes quatre temporades l’esquadra blanca ha aconseguit dos títols, el 2011 i en aquest 2014, i ha jugat una tercera final, quan el passat 2013 va caure contra l’Atlético de Madrid. Amb el títol assolit el passat dia 16, davant el FC Barcelona a Mestalla, el bloc que actualment dirigeix Carlo Ancelotti ha donat el primer pas cap a l’anhelat triplet, encara que resten els dos campionats més difícils: la Lliga, en què l’Atlético de Diego Simeone depèn d’ell mateix, i la Lliga de Campions, torneig en què s’està enfrontant en semifinals al Bayern de Munic de Pep Guardiola, potser el millor equip del món en l’actualitat.

Pel que respecta a Copa del Rei 2013 / 2014, excel•lent trajectòria del Madrid, si tenim en compte que en semifinals no va donar cap opció al millor Atlético dels últims temps, i com el grup blanc, semifinalista a la Champions League, mentre que en la final, com ja va succeir fa tres anys i al mateix escenari, l’estadi de Mestalla a València, va superar el Barça, en la fase decadent del millor cicle de la seva història. En el matx portat a terme a la capital valenciana, Di María va avançar el conjunt blanc, el jove Bartra va igualar per als catalans i, en els darrers minuts, Bale (foto) va donar el títol als madrilenys, convertint-se el gal•lès en el gran heroi de l’encontre. L’onze tipus d’Ancelotti ha estat el format per Casillas, Carvajal, Pepe, Ramos, Marcelo, Modric, Alonso, Di María, Bale, Benzema i Ronaldo. Aquest últim, però, com Marcelo, es va perdre la final per lesió. 

EUROPE LEAGUE: LES SEMIFINALS

- Sevilla FC – València CF

L’enfrontament entre andalusos i valencians assegura un representant de la Lliga espanyola a la final del torneig. Es tracta d’una eliminatòria molt equilibrada, doncs, d’una banda, l’equip d’Unai Emery està realitzant una segona part de la temporada extraordinària, mentre, d’altra banda, el conjunt que actualment entrena Juan Antonio Pizzi, s’ha marcat com a objectiu primordial guanyar aquesta competició.

Percentatge del Sevilla FC: 50%.
Percentatge del València CF: 50%.

- Benfica SL – Juventus FC

Pel que fa al club portuguès, que l’any passat va perdre la final d’aquest torneig, està realitzant una brillant temporada, doncs ha assolit ja el campionat de Lliga del seu país. Quant a l’esquadra italiana, ha compensat la seva sorprenent eliminació a la fase de grups de la Champions amb una bona actuació a la Lliga Europa, sense oblidar que està molt a prop del seu tercer Scudetto consecutiu.

Percentatge del Benfica SL: 45%.
Percentatge del Juventus FC: 55%.

A la foto, un partit entre Sevilla i València.

CHAMPIONS LEAGUE: LES SEMIFINALS (2)



Real Madrid – Bayern Munic

Dos clàssics del futbol europeu, els quals sumen 14 Copes d’Europa (9 els madrilenys i 5 els bavaresos) es troben de nou, com fa dos anys, en les semifinals de la Champions. La història és força favorable a l’entitat de Munic, que per exemple ara fa dues temporades va eliminar contra pronòstic l’equip blanc.

Si la història és troba de la part del Bayern, un altra estadística que té en contra el Real Madrid són els seus enfrontaments amb Pep Guardiola, doncs, quan aquest era l’entrenador del FC Barcelona, es va enfrontar 15 vegades al conjunt madridista (8 en Lliga, 3 en Copa del Rei, 2 en Supercopa d’Espanya i 2 en Lliga de Campions) amb 9 triomfs barcelonistes, 4 empats i només 2 victòries blanques, una d’elles a la pròrroga, a més de 34 gols aconseguits pel club blaugrana i tan sols 15 anotacions a favor del Madrid.

Pel que fa a l’actual eliminatòria, veig el Bayern, vigent campió de la competició, com a favorit amb certa claredat, doncs ja fa setmanes que ha conquistat la Bundesliga i es pot concentrar en la Champions. A més, penso que Guardiola és indiscutiblement el millor entrenador del món i la plantilla de l’entitat germànica és possiblement la de més qualitat del planeta, amb grans futbolistes com David Alaba, Philipp Lahm, Toni Kroos, Arjen Robben, Thomas Müller, Frank Ribéry o Mario Mandzukic. Potser els factors més favorables al bloc de Carlo Ancelotti, són l’experiència d’aquest al torneig continental, l’objectiu primordial del grup blanc per assolir la seva desena Copa d’Europa, que evidentment pot ser igualment un aspecte negatiu per la pressió que això comporta, o certa feblesa al centre de la defensa del Bayern, on Ronaldo, Bale, Di María o Benzema podrien fer-hi estralls.

Possibles alienacions:

Real Madrid (entrenador, Ancelotti): Casillas, Carvajal, Pepe, Ramos, Marcelo, Modric, Alonso, Di María, Bale, Benzema i Ronaldo.

Bayern Munic (entrenador, Guardiola): Neuer, Lahm, Boateng, Dante, Alaba, Schweinsteiger, Kroos, Robben, Müller, Ribéry i Mandzukic.

Percentatge del Real Madrid: 40%,
Percentatge del Bayern Munic: 60%.

A la foto, una instantània de les semifinals de fa dos anys.

CHAMPIONS LEAGUE: LES SEMIFINALS (1)



Atlético Madrid – Chelsea FC

Un club que feia 40 anys que no disputava unes semifinals de la Copa d’Europa, l’Atlético de Madrid, i una entitat que n’ha jugat un munt la darrera dècada, el Chelsea, s’enfrontaran en la penúltima ronda de la Lliga de Campions.

El tècnic argentí Diego Simeone i el preparador portuguès José Mourinho són dos entrenadors amb moltes similituds entre sí, doncs es tracta de dos homes radicalment tàctics, amb una gran laboriositat, que atorguen una capital importància al sistema defensiu, perquè els seus clubs no es caracteritzen per un tipus de futbol atractiu i per la mentalitat guanyadora que imposen en les seves respectives esquadres.

A favor dels blanc-i-vermells es poden comentar fets com una temporada molt regular, doncs l’equip madrileny es líder de la Lliga espanyola; l’enorme confiança que tenen en aquests moments els seus jugadors o el nivell físic de la plantilla atlètica, mentre els anglesos compten amb factors positius com l’experiència, la competivitat habitual dels equips als quals dirigeix Mourinho o la gran campanya que estan realitzant futbolistes de caire ofensiu com Eden Hazard, Óscar Dos Santos o l’incombustible Samuel Eto’o.

Possibles alineacions:

Atlético Madrid (entrenador, Simeone): Courtois, Juanfran, Miranda, Godín, Filipe Luis, Turan, Gabi, Tiago, Koke, Raul García i Costa.

Chelsea (entrenador, Mourinho): Cech, Ivanovic, Cahill, Terry, Azpilicueta, David Luiz, Ramires, Hazard, Óscar, William i Eto’o.

Percentatge de l’Atlético: 45%.
Percentatge del Chelsea: 55%.

A la foto, Simeone i Mourinho.