GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: CÉSAR RODRÍGUEZ



Comunitat: Castella – Lleó.

Any de naixement: 1920.

Lloc de naixement: Lleó.
Demarcació: davanter.
Clubs: Frente de Juventudes de Lleó, FC Barcelona, CE Sabadell, Granada CF, de nou Barcelona, Cultural Leonesa, Perpinyà Canet FC i Elx CF.
Mundials disputats: Brasil 1950.
Títols individuals: 1 Trofeu Pichichi.
Títols de clubs: 5 Lligues espanyoles, 3 Copes espanyoles i 2 Copes Llatines.

El millor: un rècord que va perdurar en el temps

Nascut a la ciutat de Lleó, César va ser fitxat pel Barça durant la dècada dels 40, una època bastant delicada per al club català, caracteritzada per les penúries i privacions de la postguerra. Malgrat tot, el davanter va donar un rendiment extraordinari en la seva experiència com a blaugrana, fins el punt de ser el màxim golejador de l’entitat, fins que li va arrabassar la marca Leo Messi.

El pitjor: arribar massa veterà al Mundial de 1950

César era ja un home força veterà quan hi van tenir lloc dos importants esdeveniments: el primer, la Copa del Món organitzada al Brasil l’any 1950, encara que l’atacant lleonès va ser seleccionat, i el segon, quan el Barça va transitar per un dels períodes més espectaculars de la seva història, la de l’equip de les Cinc Copes entrenat per Ferdinand Daucik i liderat per Laszlo Kubala.

GRANS FUTBOLISTES CATALANS DE LA HISTÒRIA: DANIEL SOLSONA

Comarca: Baix Llobregat.

Any de naixement: 1952.

Lloc de naixement: Cornellà de Llobregat.
Demarcació: centrecampista.
Clubs: RCD Espanyol, València CF, SC Bastia, RC París, Stade Rennes i UE Sant Andreu.
Títols de clubs: 1 Copa del Rei, 1 Recopa i 1 Supercopa d’Europa.

El millor: mite de l’Espanyol

Es podria dir que, juntament amb altres jugadors llegendaris com Ricardo Zamora, Julià Arcas, Rafael Marañón, Tommy N’Konno o Raúl Tamudo, Solsona, un centrecampista molt tècnic i de gran classe, és un dels mites de la institució blanc-i-blava. Durant la seva estància al primer equip, als anys 70, l’entitat va passar per un dels millors períodes de la seva història.

El pitjor: certa manca de regularitat

Com ha succeït amb molts futbolistes de depurada tècnica, i ara penso amb els seus contemporanis Carles Rexach o Marcial Pina, Solsona va ser un jugador irregular, raó per la qual no va ser més vegades internacional. Després de deixar l’Espanyol, el mig de Cornellà de Llobregat va conquistar els seus únics títols a les files del València, abans d’iniciar una trajectòria pel futbol francès. 

GRANS CLUBS DE LA HISTÒRIA: SSC LAZIO

Lliga: italiana.

Estadi: Olímpic de Roma.

Uniforme: samarreta blava i pantalons blancs.

Títols estatals: 2 Lligues, 6 Copes i 4 Supercopes.

Títols internacionals: 1 Recopa i 1 Supercopa.

Els millors entrenadors de la seva història: Sven Goran Eriksson, Roberto Mancini i Dellio Rossi.

Els millors jugadors de la seva història: Giorgio Chinaglia, Giuseppe Favalli, Bruno Giordano, Sinisa Mihajlovic, Pavel Nedved, Alessandro Nesta, Silvio Piola, Giuseppe Signori i Christian Vieri.

El millor: els últims anys de la dècada dels 90 i els inicials del primer decenni del segle XXI.

El pitjor: l’afer de les apostes clandestines.

AQUELLA MALA DECISIÓ DE ROBERT FERNÁNDEZ

Després del seu clar triomf en les eleccions del FC Barcelona, portades a terme el passat 18 de juliol, Josep Maria Bartomeu ha anunciat que el castellonenc Robert Fernández serà el nou director tècnic del club.

Procedent del València, Robert va ser fitxat com a jugador per l’entitat barcelonista l’any 1986, en un període molt problemàtic del Barça, doncs el conjunt català acabava de perdre a Sevilla la final de la Copa d’Europa contra l’Steaua de Bucarest, fet que va provocar una de les pitjors crisis de la història moderna de la institució catalana.

Malgrat que el complet centrecampista valencià va oferir un bon i regular rendiment en els seus quatre anys com a blaugrana, sent titular indiscutible per als entrenadors Terry Venables, Luis Aragonés i Johan Cruyff, l’internacional va viure episodis molt penosos, destacant per sobre de tots el patètic Motí de l’Hesperia, quan els jugadors de la plantilla del Barça van demanar la dimissió del president Josep Lluís Núñez.

Malgrat tot, durant la seva estància al Camp Nou, Robert va guanyar dues Copes del Rei (1988 i 1990) i una Recopa (1989). No obstant, l’any 1990, quan va jugar a les ordres de Luis Suárez el Mundial d’Itàlia, el migcampista va demanar un augment de la seva fitxa, a la qual cosa Núñez es va negar. Després de consultar el tema amb Cruyff, quan aquest va saber que el València li doblava el sou, el tècnic holandès li va aconsellar que tornès al seu antic club.

Tanmateix, la decisió de Robert va acabar sent molt negativa, doncs justament més tard del seu retorn a Mestalla, va començar la gran era del Dream Team, que, entre altres títols, va conquistar quatre Lligues i la primera Copa d’Europa en la història de l’entitat barcelonista, mentre el València es limitava a aconseguir la classificació per jugar la Copa de la UEFA.

Ara, l’exfutbolista castellonenc té una segona oportunitat de triomfar plenament al Camp Nou, encara que sigui des dels despatxos. 

ARA VÍCTOR VALDÉS TÉ RAÓ

Fa quasi 13 anys, Louis van Gaal, en el seu penós retorn a la banqueta del Camp Nou, va fer debutar a primera divisió un joveníssim Víctor Valdés. Poques setmanes més tard, l’entrenador holandès va ordenar que el porter de Gavà anés de nou al filial, fet que va motivar la rebel•lió de l’arquer del Baix Llobregat.

És evident que Valdés es va equivocar greument, però s’han de tenir en compte dos factors: el primer, que sense aquest caràcter, Víctor no estaria considerat avui el millor porter de la història del FC Barcelona i, el segon, que es va disculpar després del seu error i es va incorporar al segon equip, fins que, en la segona part de la temporada, va ser repescat per Radomir Antic, substitut del cessat Van Gaal.

Quan Valdés va decidir l’any 2014 abandonar el Barça, després de 12 anys extraordinaris al primer equip blaugrana, va tenir una gravíssima lesió i el seu preacord amb el Mònaco es va esfumar, cosa que va motivar que es quedés sense club, fins que fa uns mesos el Manchester United de Van Gaal el va fitxar com a suplent de David de Gea.

La setmana passada Van Gaal va ordenar Valdés jugar amb el segon conjunt del Manchester United i el de Gavà es va negar a fer-ho en un acte molt semblant a aquell que va tenir lloc l’any 2002. Després d’aquest afer, el tècnic neerlandès ha decidit prescindir dels serveis de l’arquer, que podria tenir el seu futur al València.

Té raó Van Gaal quan diu que ha ajudat Valdés a rehabilitar-se quan es trobava a l’atur, però Víctor ja no és aquell noi de 20 anys que es va negar a jugar amb el Barça Atlètic i no sembla just que hagi ara d’actuar, amb 33 anys, al costat de promeses àvides per formar part algun dia del primer equip de l’entitat anglesa. La flexibilitat no ha estat mai la millor virtut de Van Gaal. 

GRAN ESPORTISTES DE LA HISTÒRIA: MOHAMMAD ALI

Esport: Boxa.
País: Estats Units.
Dècada estel•lar: 70.
Principals triomfs: 3 vegades campió del món i 1 medalla d’or olímpica (Roma 1962), en la categoria de Súper Pesats.
El millor: considerat el millor púgil de la història.
El pitjor: la sanció per negar-se a anar al Vietnam.

Es pot discutir si Mohammad Ali, nascut com a Cassius Clay abans d’adoptar la religió musulmana, ha estat el millor púgil de la història, però penso que no es pot dubtar que ha representat el boxejador més carismàtic de tots els temps. Després de guanyar la medalla d’or als Jocs Olímpics de Roma, es va proclamar campió del Món en la categoria dels Súper Pesats, encara que anys més tard va quedar desposseït del títol per negar-se a combatre a la Guerra del Vietnam. Posteriorment, va recuperar el tron en una època en què els seus combats contra Joe Frezier o John Foreman van passar a la història.

GRANS FUTBOLISTES DE LA HISTÒRIA: ENZO FRANCESCOLI

País: Uruguai.

Any de naixement: 1961.

Lloc de naixement: Montevideo.
Demarcació: davanter.
Clubs: Montevideo Wanderers, River Plate, RC París, Olympique Marsella, FC Càller, AC Torí i de nou River Plate.
Mundials disputats: Mèxic 1986 i Itàlia 1990.
Títols individuals: millor jugador de la Copa Amèrica 1983 i 1 cop millor futbolista sud-americà.
Títols de clubs: 4 Lligues argentines, 1 Lliga francesa, 1 Copa Libertadores i 1 Supercopa Sud-americana.
Títols de seleccions: 3 Copes Amèrica.

El millor: un dels millor jugadors sud-americans dels 80 després de Diego Armando Maradona

El davanter uruguaià, proclamat una vegada millor futbolista sud-americà, va ser, lògicament per darrere del geni de Maradona, un dels millors jugadors del subcontinent de la dècada dels 80, època en què també van brillar homes com el seu compatriota Rubén Sosa, els argentins Jorge Burruchaga i Claudio Caniggia o els brasilers Toninho Cerezo, Sócrates Brasileiro i Paulo Falcao.

El pitjor: no brillar massa en els Mundials

A Francescoli, que va destacar en una de les millors èpoques del River Plate i va deixar un bon record al futbol francès, li va tocar viure una etapa força irregular de la selecció de l’Uruguai, que si bé és veritat que va conquistar 3 edicions de la Copa Amèrica durant la seva trajectòria, va estar poc afortunada al campionats del món, en què mai va poder superar els vuitens de final.