La dècada dels 90 es va iniciar de la mateixa manera com havia acabat el decenni anterior, és a dir, amb el domini del futbol italià que el 1991 va repetir final 100% transalpina, en la qual l’Inter de Milà es va imposar al Roma.
Un any després hi va haver un parèntesi pel que fa als títols aconseguits per clubs italians, encara que una entitat del país mediterrani, l’històric Torí, va disputar la final, la qual va perdre davant l’Ajax que ja dirigia Louis van Gaal. Els holandesos van superar els piamontesos pel valor doble dels gols en camp contrari i va ser el segon club, després del Juventus, en assolir Copa d’Europa, Recopa i Copa de la UEFA, fet que posteriorment també van aconseguir FC Barcelona i Bayern de Munic.
El Juventus (a la foto Roberto Baggio amb el trofeu), amb el seu segon títol en quatre anys i el tercer de la seva història, va recuperar el trofeu per al futbol italià arran d’una molt clara victòria davant el Borussia de Dortmund. Curiosament, quatre anys més tard els alemanys derrotarien l’esquadra de Torí a la final de la Copa d’Europa. La següent campanya, l’Inter va obtenir el seu segon títol de la competició tres anys després de guanyar-lo per primer cop. Els llombards, que van realitzar aquella temporada un pèssim Scudetto, ho van compensar a Europa superant a la final el sorprenent Àustria de Salzburg. Un any més tard, el Parma aconseguia el tercer títol consecutiu d’un equip italià i el sisè en els darres set anys. En la tercera final totalment italiana dels últims cinc anys, els parmesans, que havien conquistat la Recopa tres anys abans, van superar el Juventus, que disputava la seva tercera final en sis temporades i que posteriorment jugaria tres finals consecutives de la Copa d’Europa, vencent en la primera d’elles.
Un any després hi va haver un parèntesi pel que fa als títols aconseguits per clubs italians, encara que una entitat del país mediterrani, l’històric Torí, va disputar la final, la qual va perdre davant l’Ajax que ja dirigia Louis van Gaal. Els holandesos van superar els piamontesos pel valor doble dels gols en camp contrari i va ser el segon club, després del Juventus, en assolir Copa d’Europa, Recopa i Copa de la UEFA, fet que posteriorment també van aconseguir FC Barcelona i Bayern de Munic.
El Juventus (a la foto Roberto Baggio amb el trofeu), amb el seu segon títol en quatre anys i el tercer de la seva història, va recuperar el trofeu per al futbol italià arran d’una molt clara victòria davant el Borussia de Dortmund. Curiosament, quatre anys més tard els alemanys derrotarien l’esquadra de Torí a la final de la Copa d’Europa. La següent campanya, l’Inter va obtenir el seu segon títol de la competició tres anys després de guanyar-lo per primer cop. Els llombards, que van realitzar aquella temporada un pèssim Scudetto, ho van compensar a Europa superant a la final el sorprenent Àustria de Salzburg. Un any més tard, el Parma aconseguia el tercer títol consecutiu d’un equip italià i el sisè en els darres set anys. En la tercera final totalment italiana dels últims cinc anys, els parmesans, que havien conquistat la Recopa tres anys abans, van superar el Juventus, que disputava la seva tercera final en sis temporades i que posteriorment jugaria tres finals consecutives de la Copa d’Europa, vencent en la primera d’elles.
El Bayern, que com ja s’ha indicat, va aconseguir també la “triple corona”, va tancar l’era italiana i va fundar el bienni alemany gràcies al triomf que va obtenir davant el Girondins de Bordeus, equip que venia des de la Copa Intertoto i que tenia aleshores com a estrella Zidane. Un any més tard, el Schalke 04 va conquistar el seu primer títol internacional arran d’imposar-se contra pronòstic, i a la tanda de penals, a l’Inter, que jugava la seva tercera final en set anys.
L’Inter, però, no va fallar el 1998 i es va convertir en tricampió després de vèncer, ja a partit únic, com ha succeït fins els nostres dies, el Lazio de Roma en la quarta final 100 % italiana en els darrers vuit anys. L’any següent va prosseguir l’espectacular ratxa de títols italians (vuit en onze anys) amb el segon campionat assolit pel Parma, que va superar amb claredat l’Olympique de Marsella. La final es va disputar a Moscou, el primer cop que una ciutat russa n’acollia una.
En aquest punt la Copa de la UEFA es va fusionar amb la Recopa i, d’alguna manera, va néixer una tercera versió del torneig. Des de llavors, els campions de Copa de cada país participen a la UEFA Cup, a no ser que s’hagin guanyat el dret a disputar la Champions League.
L’Inter, però, no va fallar el 1998 i es va convertir en tricampió després de vèncer, ja a partit únic, com ha succeït fins els nostres dies, el Lazio de Roma en la quarta final 100 % italiana en els darrers vuit anys. L’any següent va prosseguir l’espectacular ratxa de títols italians (vuit en onze anys) amb el segon campionat assolit pel Parma, que va superar amb claredat l’Olympique de Marsella. La final es va disputar a Moscou, el primer cop que una ciutat russa n’acollia una.
En aquest punt la Copa de la UEFA es va fusionar amb la Recopa i, d’alguna manera, va néixer una tercera versió del torneig. Des de llavors, els campions de Copa de cada país participen a la UEFA Cup, a no ser que s’hagin guanyat el dret a disputar la Champions League.
No hay comentarios:
Publicar un comentario