Sense oblidar la importància que han tingut, en l'últim període triomfant del FC Barcelona, altres personatges com Sandro Rosell, Ferran Soriano, Henk ten Cate, Víctor Valdés, Carles Puyol, Rafael Márquez, Xavi Hernández o Samuel Eto’o, en què es van guanyar dos campionats de Lliga, dues edicions de la Supercopa d’Espanya i una Lliga de Campions, els grans artífexs van ser Joan Laporta, Frank Rijkaard i Ronaldinho. Tanmateix, les circumstàncies d’aquests tres homes han donat un gir radical en el darrer any i mig.
Joan Laporta 2003-2006. Quan va guanyar les eleccions de 2003, ell mateix va dir que dedicaria, juntament amb els seus companys de directiva, els millors anys de la seva vida al FC Barcelona. Ho va complir amb grans dosis d’il·lusió i, posant en marxa el famós “cercle virtuós” que va prometre durant la campanya electoral, en només tres anys va convertir una societat arruïnada en les facetes esportiva, econòmica i social en una entitat doble vencedora de Lliga, campiona d’Europa, sanejada econòmicament i plenament unida en el vessant social. A més a més, amb intel·ligència, treball i habilitat va saber contenir les dues primeres grans crisis del seu mandat: la ideologia franquista dels seu cunyat Alejandro Echevarría i la dimissió del vicepresident esportiu Sandro Rosell.
Joan Laporta 2006-2008. Malgrat les amenaces de l’estiu passat, quan comentava que faria ús del famós i enigmàtic codi intern, el president sembla que continua mirant cap a una altra banda davant la crisi esportiva que viu el club des de fa un any i mig. Fa la sensació, i més sabent que els estatuts de l’entitat no li permeten un tercer mandat, que ha perdut la il·lusió, que el Barça se li ha quedat petit i que mira el futur pensant en la política. No entenc com encara no ha convocat cap roda de premsa o no ha fet públiques sancions per indisciplina a diversos futbolistes.
Fran Rijkaard 2003-2006. Va formar un tàndem excel·lent amb Henk ten Cate i tots dos van personalitzar respectivament allò del “policia bo” i el “policia dolent”, tal com havien fet en els temps del Dream Team, però amb els papers intercanviats, Johan Cruyff i Carles Rexach. Rijkaard va tenir a més la suficient personalitat, durant la seva primera temporada al club, de posar per davant les seves pròpies idees tàctiques a les històriques del club, en un moment en què es va veure pràcticament cessat, i més tard va saber fusionar perfectament l’escola holandesa, de joc atractiu i ofensiu, amb l’escola italiana, de pressió i seguretat defensiva, tal com es va demostrar en les eliminatòries de la triomfant Champions League 2005/2006 contra Chelsea i Milan.
Frank Rijkaard 2006-2008. Etapa que viu sense el “policia dolent” Ten Cate i amb un de massa “bo”, o almenys “inofensiu”, com Johan Neesquens. S’explica que Rijkaard va ser un extraordinari entrenador quan el vestidor era una “bassa d’oli”, però que quan les coses han canviat a pitjor, el caràcter de l’holandès, d’etern bon rotllo, no funciona. No s’entén com pot aparentment aguantar i permetre coses com el baixíssim rendiment, la mala actitud en els entrenaments o la manca de compromís de moltes estrelles. De vegades fa la impressió que desitja que arribi el final de temporada per canviar ràpidament d’aires.
Ronaldinho 2003-2006 (foto). Quan el 2003 va arribar al Camp Nou, l’ambient era de profunda tristesa, mal rotllo, pessimisme i desolació. En molt poc de temps el brasiler va canviar la dinàmica i al Barça hi van aparèixer l’alegria, el bon rotllo, l’optimisme i l’eufòria. Ronaldinho no només va capgirar la història recent del club amb un magnífic joc, impressionants jugades individuals i espectaculars gols, sinó també amb el seu etern somriure, les repetides abraçades als companys i el seu compromís amb l’entitat, per a la qual va fitxar després de rebutjar ofertes econòmicament més importants, en una decisió en què va ser clau Rosell. Evidentment, va ser decisiu en el dos torneigs de Lliga i en el de Champions League conquistats per l’equip.
Ronadinho 2006-2008. Aquest últim any i mig hem pogut observar un jugador en un estat físic lamentable, pràcticament només capaç de marcar a pilota parada, sense força per anar-se’n de gairebé cap futbolista, poc motivat, indolent en els entrenaments i pressumptament amb un tipus de vida gens adequat per a un esportista d’elit. A més, no se’l veu en absolut feliç en el terreny de joc, on ha perdut el seu somriure tan característic. Sembla que només un miracle li permetria continuar al club blaugrana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario