La que podríem anomenar Nova Copa de la UEFA, arran de la fusió d'aquest torneig amb la Recopa, va començar amb el primer títol continental d’una entitat turca: el Galatasaray. Dos anys abans que Turquia acabés, de forma inesperada, tercera del Mundial de Corea i el Japó, el club d’Istanbul es va proclamar campIÓ després de vèncer, als penals, l’Arsenal d’Arséne Wenger i Henry al Parken de Copenhaguen.
L’Alavés era un equip que el 1998 encara jugava a segona divisió, categoria en la qual es troba en l’actualitat, i el 2001 va arribar a la final de la UEFA en la seva primera participació internacional de la història. El club basc, que va eliminar conjunts tan potents com l’Inter o el Kaiserslautern, va realitzar un gran matx al Westfalenstadion de Dortmund, però el Liverpool, que disputava la seva primera final europea des de la tragèdia de Heysel de 1985, li va barrar el pas del títol. Els anglesos van aconseguir la victòria en un espectacular partit, amb pròrroga inclosa, que va acabar amb el poc habitual resultat de 5 a 4. L'esquadra de Vitòria era entrenada per Mané i tenia jugadors com Geli, Jordi Cruyff , Iván Alonso o Javi Moreno.
Els 2002, dos grans d’Europa en certa decadència, Feyenoord i Borussia de Dortmund, van jugar al De Kuyp de Rotterdam la final i els holandesos no van fallar a casa, obtenint el seu primer títol europeu des de 1974.Mentre, el 2003, una any abans de conquistar la Lliga de Campions, el Porto de José Mourinho es va fer amb la Copa de la UEFA, arran de superar un combatiu Celtic a l’estadi de la Cartuja de Sevilla.
El València es va convertir el 2004, un any en què també va guanyar la Lliga, en el primer equip en aconseguir tant la Copa de Fires, la qual havia conquistat en dues ocasions, com la Copa de la UEFA, que va assolir davant l’Olympique de Marsella a l'estadi Ullevi de Göteborg. El quadro valencianista era llavors dirigit per Rafa Benítez, actual entrenador del Nàpols, i tenia com a principals futbolistes Cañizares, Ayala, Carboni, Albelda, Baraja, Vicente o Mista.
Si el Feyenoord no va fallar el 2002 a Rotterdam, si ho va fer l’Sporting de Lisboa el 2005 a la capital portuguesa a la seva casa del José Alvalade: l’equip lusità, malgrat avançar-se en el marcador, va acabar clarament superar pel CSKA de Moscou, primer conjunt rus en guanyar una competició de caire internacional.
El Sevilla, que mai havia superat uns vuitens de final d’un torneig europeu, va aconseguir els títols de 2006 i 2007. A l’entitat del Nervión, entrenada pel tècnic manxec Juande Ramos, hi van brillar futbolistes com Palop, Alves, Javi Navarro, el desaparegut Puerta, Poulsen, Maresca, Navas, Kanouté (foto) o Luis Fabiano. Des del Milan d’Arrigo Sacchi, que va guanyar les Copes d’Europa de 1989 i 1990, cap equip conquistava dos torneigs continentals consecutius, mentre que a la UEFA aquest fet no succeïa des del bicampionat del Real Madrid el 1985 i el 1986.
El 2006 els andalusos van batre espectacularment, al Philips Stadium d'Eindhoven, el Middlelsbrough i el 2006, en una final molt més complicada al Hampden Park de Glasgow, van superar l’Espanyol a la tanda de penals. 19 anys després de Leverkusen, els llançaments des dels onze metres tornaven a ser fatídics pels catalans, els quals entrenava Ernesto Valverde, jugador a la final de 1988, que dirigia jugadors com Kameni, Jarque, De la Peña, Riera, Luis García o Tamudo.
El camí que havia iniciat el CSKA Moscou el 2005, el van continuar, pel que fa a conjunts de l'antiga Unió Soviètica, i després del parèntesi dels dos títols del Sevilla, els també russos del Zenit de Sant Petersburg i els ucraïnesos del Xakhtar Donetsk, que van superar, respectivament els anys 2008 i 2009, dos equips amb més història: el Glasgow Rangers, a l'estadi City of Manchester, i el Werder Bremen, a l'Atatürk d'Istanbul com a escenari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario