La dècada dels 80 es va iniciar amb el retorn del trofeu a Anglaterra, fet que no succeïa des del triomf del Liverpool el 1976. El campió de 1981 en va ser l’Ipswich Town, conjunt entrenat per un jove Bobby Robson, arran d’imposar-se en una espectacular final amb nou gols a l’AZ d’Alkmaar, que aquell any va ser l’últim club holandès, en molt de temps, en guanyar la Lliga del seu país al marge d’Ajax, PSV i Feyenoord.
Tres anys més tard que el Malmö arribés sorprenentment a la final de la Copa d’Europa, l’IFK Göteborg es va convertir en el primer club suec en obtenir un títol europeu, amb una inesperada victòria contra el potent Hamburg, que un any més tard conquistaria la C-1. El 1983, el rei de la Recopa de la dècada anterior, l’Anderlecht, va assolir la UEFA davant el Benfica, que tornava a una final continental (no en jugava cap des de la Copa d’Europa 1969/1970), però els belgues no repetirien el triomf un any després, al ser superats a la tanda de penals pel Tottenham Hotspur, que va guanyar el seu segon títol del torneig.
El Real Madrid va ser el gran protagonista del bienni 1985/1986. L’entitat espanyola no guanyava cap títol europeu des de la seva sisena Copa d’Europa, l’any 1966. La campanya 1984/1985 l’equip blanc, amb Amancio Amaro i el seu substitut Luis Molowny d’entrenadors, va realitzar unes espectaculars remuntades davant conjunts com Anderlecht, Borussia Mönchenglabdach, Tottenham Hotspur i Inter de Milà, naixent aleshores dites com “el miedo escénico del Bernabéu”, inventada per Jorge Valdano, o “el espíritu de Juanito”, dedicada al ja desaparegut i lluitador futbolista andalús. A la final, els madrilenys es van imposar el sorprenent quadro hongarès del Videoton. Un any més tard, amb Molowny encara a la banqueta, el Real Madrid va superar a la final el Colònia, en la primera i fins ara única final europea de l’entitat renana. En el bicampió hi brillaven jugadors com Buyo, Chendo, Sanchis Jr., Camacho, Gordillo, Maceda, Michel, Martín Vázquez, Santillana, Butragueño, Hugo Sánchez (foto) o els citats Juanito i Valdano.
Després del bienni madridista va arribar el segon títol del Göteborg, que va imposar-se a la final a un combatiu Dundee United. Al triomf del conjunt suec li va seguir el del Bayer Leverkusen. L’Equip alemany va vèncer a la final, arran d’una remuntada espectacular, l’Espanyol de Javier Clemente. El quadro català havia eliminat grans potències del futbol europeu com el Borussia Mönchenglabdach, el Milan d’Arrigo Sacchi, l’Inter o el Bruges, però a la final es va deixar remuntar a Leverkusen un 3 a 0 que portava del desaparegut Sarrià, cedint finalment a la tanda de penals, tal com els hi succeiria a la final de 19 anys després. En aquell Espanyol hi destacaven N’Konno, Soler, Lauridsen, Pichi Alonso o Losada.
El 1989 va guanyar la UEFA el Nàpols, equip en què hi brillava de manera espectacular el gran Maradona, qui va convertir el conjunt de la Campània en una de les millors esquadres italianes i europees partint pràcticament de zero. Els napolitans es van imposar en una complicada final a l’Stuttgart. Un any més tard, el Juventus de Torí seguia amb la ratxa del futbol italià, la qual tindria continuïtat durant la dècada següent, amb una victòria contra el Fiorentina, en la primera final europea totalment italiana de la història.
Tres anys més tard que el Malmö arribés sorprenentment a la final de la Copa d’Europa, l’IFK Göteborg es va convertir en el primer club suec en obtenir un títol europeu, amb una inesperada victòria contra el potent Hamburg, que un any més tard conquistaria la C-1. El 1983, el rei de la Recopa de la dècada anterior, l’Anderlecht, va assolir la UEFA davant el Benfica, que tornava a una final continental (no en jugava cap des de la Copa d’Europa 1969/1970), però els belgues no repetirien el triomf un any després, al ser superats a la tanda de penals pel Tottenham Hotspur, que va guanyar el seu segon títol del torneig.
El Real Madrid va ser el gran protagonista del bienni 1985/1986. L’entitat espanyola no guanyava cap títol europeu des de la seva sisena Copa d’Europa, l’any 1966. La campanya 1984/1985 l’equip blanc, amb Amancio Amaro i el seu substitut Luis Molowny d’entrenadors, va realitzar unes espectaculars remuntades davant conjunts com Anderlecht, Borussia Mönchenglabdach, Tottenham Hotspur i Inter de Milà, naixent aleshores dites com “el miedo escénico del Bernabéu”, inventada per Jorge Valdano, o “el espíritu de Juanito”, dedicada al ja desaparegut i lluitador futbolista andalús. A la final, els madrilenys es van imposar el sorprenent quadro hongarès del Videoton. Un any més tard, amb Molowny encara a la banqueta, el Real Madrid va superar a la final el Colònia, en la primera i fins ara única final europea de l’entitat renana. En el bicampió hi brillaven jugadors com Buyo, Chendo, Sanchis Jr., Camacho, Gordillo, Maceda, Michel, Martín Vázquez, Santillana, Butragueño, Hugo Sánchez (foto) o els citats Juanito i Valdano.
Després del bienni madridista va arribar el segon títol del Göteborg, que va imposar-se a la final a un combatiu Dundee United. Al triomf del conjunt suec li va seguir el del Bayer Leverkusen. L’Equip alemany va vèncer a la final, arran d’una remuntada espectacular, l’Espanyol de Javier Clemente. El quadro català havia eliminat grans potències del futbol europeu com el Borussia Mönchenglabdach, el Milan d’Arrigo Sacchi, l’Inter o el Bruges, però a la final es va deixar remuntar a Leverkusen un 3 a 0 que portava del desaparegut Sarrià, cedint finalment a la tanda de penals, tal com els hi succeiria a la final de 19 anys després. En aquell Espanyol hi destacaven N’Konno, Soler, Lauridsen, Pichi Alonso o Losada.
El 1989 va guanyar la UEFA el Nàpols, equip en què hi brillava de manera espectacular el gran Maradona, qui va convertir el conjunt de la Campània en una de les millors esquadres italianes i europees partint pràcticament de zero. Els napolitans es van imposar en una complicada final a l’Stuttgart. Un any més tard, el Juventus de Torí seguia amb la ratxa del futbol italià, la qual tindria continuïtat durant la dècada següent, amb una victòria contra el Fiorentina, en la primera final europea totalment italiana de la història.
No hay comentarios:
Publicar un comentario